El jugador del Barça que componia bandes sonores

BarcelonaA molts arxius de la ciutat ja el coneixen. David Salinas (Barcelona, 1964) s’ha convertit en un dels periodistes que treballa més durament per anar recuperant la història del Barça. Una història que s’amaga en arxius privats, en revistes antigues, en converses amb familiars. Totes les persones que han treballat amb Salinas destaquen el seu tarannà. Un d’aquells herois de les redaccions silenciosos, treballadors, que va entendre fa temps que el gran èxit d’un periodista és que el protagonista siguin les seves històries, no pas ell. Salinas presenta avui a la Penya Barcelonista Anguera (Còrsega, 111 de Barcelona) la biografia Josep Escolà, el catedrático del fútbol (Editorial Stonberg), on recupera “la vida d’un home que era una bona persona, per sobre de tot”. I un dels millors jugadors del Barça.

Fent un cafè a l’Eixample, Salinas fa esforços, quan li preguntes per quina raó té aquesta dèria per descobrir històries en blanc i negre, per allunyar el focus d’atenció de la seva persona. I així, un projecte d’entrevista a un periodista acaba convertit en un reportatge sobre Escolà. Salinas s’ha sortit amb la seva. I té raó. Escolà va ser un futbolista diferent. “Era un gran melòman. Tocava molt bé el piano i va arribar a compondre la banda sonora d’algun film de l’època, com El 13000, una pel·lícula de l’any 1941. “Escolà era un home amb cultura”, explica Salinas sobre aquest fill del barri de Sants que es va casar a Montserrat. “L’Escolà és una llegenda oblidada. Llegint el llibre de l’Oriol Bernis sobre Josep Raich [ Driblant la nit ], vaig adonar-me que l’Escolà i el Raich van ser pilars fonamentals en la història del Barça i que calia recuperar la seva figura”, argumenta Salinas, que admet certa frustració per no haver pogut parlar amb el protagonista en persona, mort l’any 1998, ja que “va viure els anys del silenci, del franquisme; ell mai va parlar dels anys de la guerra, així que es va endur secrets”.

Fitxat pel Barça el 1934, Escolà va començar de davanter i va modificar la seva posició al camp. Era un home llest que, en una època en què els rivals et donaven cops a la part del cos on estaves lesionat, els enganyava embenant-se el genoll que no tenia problemes per evitar rebre cops en el que tenia mal. Escolà, però, va veure com la Guerra Civil ho aturava tot. “Era jove, tenia 22 anys i volia viure. No volia ser cridat a files. Així que va pactar que després de la famosa gira del Barça del 1937 per Mèxic i els Estats Units no tornaria i es quedaria a França, on va ser campió de lliga amb el Sete i amb el Raich. Només explicava que allà van aprendre a jugar com un equip, però no va parlar mai de les raons per les quals va marxar”. La deducció, però, és que “volia ser feliç” i no volia lluitar per cap bàndol, ja que era catalanista i catòlic, i no se sentia còmode amb els extrems de cada bàndol.

Escolà va tornar a Barcelona després de la Guerra i va rebre una sanció de dos anys sense jugar de les autoritats franquistes. La sanció es va reduir a un any gràcies a les gestions de Josep Samitier, cosa que li va permetre tornar al seu Barça, on va aconseguir una mitjana de gairebé un gol per partit i va guanyar tres Lligues i una Copa. “Va ser clau en el període del 1940 al 1949. Anys durs per al Barça, en què gairebé es va baixar de categoria, però de seguida van tornar les victòries gràcies a jugadors com ell. Després va ser entrenador en clubs com el Badalona o el Sabadell. I va tornar altre cop al Barça, on va ser una figura clau, diu Salinas: “Del 1957 al 1979 va treballar al Barça coordinant el futbol base. La seva feina en aquest sentit no ha sigut gaire reconeguda, quan per entendre l’èxit de La Masia figures com ell són claus; personatges com Oriol Tort o Xavier Comenges van treballar al seu costat”.

“Alguns períodes de la història són difícils d’investigar perquè durant el franquisme es va crear un buit arran de la manca de llibertats. Hi ha un forat des del 1937 fins a mitjans dels anys 40 que costa d’omplir, amb jugadors que van passar pel club de forma efímera”, diu Salinas, que a l’ Sport ha donat a conèixer la vida dels blaugranes que van lluitar a la Primera Guerra Mundial i també ha explicat que Julio Müller va jugar un partit amb el Barça amb 45 anys. Salinas segueix buscant, per donar-los vida, homes com l’Escolà, i recuperant documents que portaven anys esperant que algú els trobés.“L’Escolà va portar un diari de la gira del 1937 ple d’informació magnífica. Cada horari, cada vaixell, cada activitat o partit. M’ha sorprès com és de precís aquest diari, m’ha donat molta informació”, diu emocionat sobre una gira, en plena Guerra Civil, que si l’hagués fet un equip de beisbol nord-americà ja tindria un film de Hollywood. Aquí cal explicar-la de nou per evitar que sigui oblidada.