El món ja pot tremolar quan un anglès té una idea. Si tres senyors de Leicester decideixen conquerir l’Índia, poden fer-ho. I si un altre decideix arribar al pol Sud, pot fer-ho o convertir la seva derrota en una epopeia. Així són els anglesos, com Michael Edwards, de Cheltenham, un noi que va aficionar-se a l’esquí per la televisió. Encaparrat a triomfar en aquest esport, es gastava els estalvis volant als Alps. Havia decidit que seria olímpic, però sempre quedava fora de les convocatòries per poc.
Així que va decidir fer les maletes i anar-se’n a Lake Placid, l’estació d’esquí de l’estat de Nova York on s’han fet dos Jocs. Entrenant-se amb duresa, Edwards es preparava per als trials olímpics dels Jocs de Calgary del 1988. Quan tornava al modest pis que tenia llogat feia números, ja que s’estava quedant sense diners. Al final es va quedar sense. Obligat a treballar per pagar-se els entrenaments, aquest englishman in New York va tenir una idea: passar-se als salts de trampolí, una disciplina molt més econòmica i que cap britànic practicava. La idea va funcionar: va ser l’únic britànic apuntat a les eliminatòries i es va classificar per als Jocs amb uns salts molt curts. Poc més es podia esperar d’un atleta que no feia més d’un any que practicava els salts d’esquí.
Edwards es va apuntar a la Copa del Món de salts per preparar els Jocs gràcies a una beca de les autoritats britàniques, i es va fer famós per les seves caigudes i per la seva falta d’estil. La premsa el va batejar Mr. Magoo per les seves ulleres passades de moda, i cada cop que rodava per la neu es feia més famós. Edwards, però, va acabar convertit en objecte de polèmica. Als periodistes i als esportistes de nacions amb tradició en esports d’hivern Edwards no els feia gràcia, ja que rebaixava el nivell i feia que es parlés dels salts en to burleta. Els britànics, en canvi, admiraven la seva capacitat de sacrifici i el van batejar com Eddie The Eagle. Finalment, als Jocs del 1988 Edwards va aconseguir clavar els dos salts sense caure. Però van ser dos salts molt curts, de 70 i 90 metres, pels quals va sumar menys de la meitat dels punts que els medallistes. El 1990 el COI va crear una norma per evitar que nous aventurers fessin com aquest anglès, i va establir una norma per ser olímpic en salts: ser entre els primers 50 classificats de les proves oficials.
Avui en dia, Eddie The Eagle, amb les seves galtones vermelles, admet que la major part del que guanya és gràcies a actes publicitaris en què parla dels seus salts. Segueix patint per arribar a finals de mes.
