Leo Messi segueix sent el rei
Deu segons va trigar Leo Messi a rebre la pilota, burlar quatre jugadors de l’Athletic i començar a decidir la final. Deu segons per enlairar els somnis del barcelonisme, per trencar la moral de l’Athletic i marcar el primer gol de la final (3-1). El Barça regna al segle de Messi. El Barça ja té el doblet i, com la Juve, aspira al triplet. Berlín és l’última estació d’un viatge en què Messi convida a somiar.
Messi excita, alegra, enlaira. És el jugador perfecte, aquell impossible d’imitar malgrat que cada dia molts volen ser com ell. El futbolista que aconsegueix que un bon dispositiu defensiu sigui tan eficaç com una xarxa per aturar un Fórmula 1. El seu primer gol ja forma part dels annals del futbol, símbol d’una època en què el Barça ha convertit el fet de guanyar copes en un costum. Aquest any, Xavi ja n’ha aixecat dues. En el seu últim partit a l’estadi, el migcampista va alçar la Copa al costat d’Iniesta, a la llotja de casa seva.
La final va existir fins que Messi va decidir convertir-la en un monòleg blaugrana. Amb l’equip que hauria de ser titular a Berlín, el Barça va començar una mica nerviós, com si se sentís incòmode en veure el seu estadi amb més aficionats visitants. Com si li sobrés la xiulada a l’himne, que deixa els futbolistes en primer pla televisiu sense tenir gaire clar quina cara cal fer. L’Athletic, més agressiu i menys ofensiu que aquell de Bielsa, va quedar condemnat a les faltes per defensar-se, però Messi, cada cop que rep una garrotada, converteix l’energia del cop en benzina per a la jugada següent. Prodigi de la física, Messi ho positivitza tot i va trencar la final amb el gol en què va convertir la defensa bilbaïna en joguines com les que té el seu fill a l’habitació.
Messi brilla, però ho fa acompanyat d’un equip magnífic, que va defensar com els àngels, va competir tan fort com els seus rivals i va trobar el 2-0 quan Suárez, amb l’alta mèdica a la butxaca i tota la generositat del món, va trencar la defensa per cedir el 2-0 a un Neymar que va provocar les ires de l’Athletic. Neymar entén el futbol d’una manera totalment oposada a un rival que no va pair bé els tocs alegres del brasiler. Per a Neymar, divertir-se és clau. L’Athletic juga lluitant.
El Barça, com el 2011, va enllestir la feina abans del descans i la segona part va ser un tràmit. Messi, connectant com sol fer-ho amb Alves, va fer el 3-0 quan molts barcelonistes, jugadors i aficionats ja pensaven en Berlín. El gol d’Iñaki Williams als 80 minuts, un premi al bon davanter basc, no va canviar res. Luis Enrique va poder donar descans a Iniesta, Suárez i Alba, i un rosari de faltes de l’Athletic van ser els entrants per a la festa sobre la gespa d’un Barça que s’ha guanyat el dret a somiar. La quarta Champions de l’era Messi pot caure a Berlín.
