19/12/2011

L'obra mestra del Barça de Pep Guardiola

4 min

YOKOHAMAQuan Carles Puyol va alçar la copa de campions del món, a Barcelona era la 1 del migdia, a Rio de Janeiro les 10 del matí i a Tòquio les 9 del vespre. Sota una mirada més global que mai, el Barça de Guardiola va escriure a Yokohama una de les seves pàgines més brillants. En un primer temps meravellós, el futbol blaugrana va arribar a més amunt que mai i va convertir el Santos en una joguina.

En tres anys i mig, Guardiola i una generació de jugadors privilegiats han donat al Barça 13 títols, dos dels quals Mundials de Clubs. Si el primer es va suar de valent a Abu Dhabi, el segon es va gaudir ahir amb una exhibició de l'estil de futbol que s'ensenya als joves a cada camp de la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Convertint el matx en una qüestió ideològica, Guardiola va fer jugar el Barça amb 9 homes de La Masia i cinc migcampistes (Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc i Thiago) que van monopolitzar la pilota com mai. Per atacar, Guardiola va recórrer a més migcampistes, quan el llibre d'estil dels entrenadors de tota la vida hauria demanat recórrer a més davanters. Però Guardiola prefereix escriure llibres a seguir els dogmes que sí que va obeir Muricy Ramalho, que va ser ortodox i va sacrificar un migcampista per tenir un cinquè defensa. Sense aquest migcampista, tocar la pilota encara va ser més fàcil per al Barça i el primer temps va ser un martiri per a l'equip brasiler, incapaç de seguir els moviments d'aquesta colla de genis.

Com havia dit Cesc a la prèvia, Neymar no podia portar perill si no tenia la pilota, i ni Neymar ni el Santos la van tenir gaire, la pilota. Amb Thiago obert a l'esquerra i un increïble Dani Alves d'extrem dret (la línia de tres en defensa es va veure des del primer segon de partit), l'equip va imposar un ritme de joc ràpid i alegre que va desarborar el Santos. Quan Muricy Ramalho va reaccionar posant Elano a intentar tapar espais al mig del camp, el Barça ja guanyava per 3 a 0.

Lionel Messi, que li va deixar clar a Neymar que encara li queda molt per acostar-se al seu nivell, va fer el primer després de rebre una assistència de Xavi. L'associació entre els jugadors que acabarien guanyant la Pilota d'Or i Plata del torneig va brillar amb llum pròpia en una jugada capturada en dos moments, dues imatges: el control d'esperó del vallesà anterior a l'assistència i el toc subtil de l'argentí per sobre del porter Rafael.

Si el primer gol va ser cosa de dos, el 2 a 0 va ser un afer de tot l'equip. Durant 1 minut i mig el Barça va tocar i tocar fins a generar l'espai que va aprofitar Xavi. Tots els homes de camp van tocar la pilota i van fer sortir de polleguera un Santos que sempre arribava tard, amb Alves trencant per la dreta i Xavi entrant des de la segona línia. El Barça va tocar el cel quan, encara al primer temps, Cesc va fer el 3 a 0 culminant una altra jugada brillant d'un Messi i un Alves entremaliats com mai corrent entre defenses rivals.

El tocava no només perquè deixava sentenciada una final en 45 minuts, sinó per la superioritat d'un joc que tothom admira però ningú més pot practicar. Aquest Barça serà recordat per guanyar títols però també per reformular el futbol amb idees innovadores: apostant pels jugadors de toc, golejant sense davanters i defensat bé amb pocs defenses. Pressionant en defensa amb la voracitat dels italians i tocant en atac millor que els brasilers, a qui ahir va convertir en espectadors. El traç del tècnic de Santpedor va escriure la història d'aquests primers 45 minuts, en què la seva idea de futbol va fer un pas més. El tècnic del Santos, de fet, va acabar definint la tàctica blaugrana com un 3-7-0, ja que no hi havia davanters purs. Si el 2009 el Barça va guanyar sis títols amb davanters i Guardiola va plorar, ahir l'equip va guanyar el cinquè títol del 2011 sense davanters i Guardiola va mirar-ho tot amb satisfacció, conscient que hi ha corda per estona i encara queden terrenys per explorar.

El primer temps va ser un exemple de totes les virtuts i idees d'aquest equip: la pressió defensiva de Puyol i Piqué sobre Neymar i Borges, les ajudes per tapar Neymar d'un Busquets que juga finals amb la mateixa tranquil·litat amb què jugaria partits de costellada, el toc etern de Xavi i Iniesta, l'omnipresència de Cesc, el caràcter descarat d'un Alves que ahir va voler demostrar als seus compatriotes per què sempre té una rialla a la cara i l'atreviment d'un Thiago de qui es deia a l'estiu que no tindria minuts i ara juga finals. I Messi, el millor jugador del món. I Valdés, amb tres intervencions de molt mèrit.

Una sola porteria

Aquest grup de jugadors que fan història va convertir el primer temps de la final en un partit amb una sola porteria. Gairebé no van perdre la pilota (possessió del 75%), van jugar sempre a prop de la porteria brasilera per obligar el Santos a fer contres tan llargues que no arribaven mai i van marejar un rival que va pregar per arribar al descans perdent només per 3 a 0. Si no van arribar més gols va ser per culpa dels pals, de Rafael i d'alguna intervenció final d'un defensa a xuts de Messi o Thiago.

Després del que s'havia vist a la primera part, la segona va ser sobrera. El Santos, més dur en les faltes i amb més homes al mig del camp per tapar espais, va dignificar la seva imatge però ni així va aconseguir superar un Victor Valdés que li va guanyar els duels directes a Neymar i Borges. Els blaugranes, conscient de la seva superioritat, es van deixar anar a mesura que passaven els minuts. El quart gol només era qüestió de temps i va ser obra de Messi, que va deixar estès Rafael amb una genialitat que tancava el cercle: gol del millor jugador del món a favor del millor equip del món, aquest Barça que segueix creixent, com va dir Guardiola a la roda de premsa posterior a la final.

Caminant per un camí que ningú ha seguit abans, el Barça de Guardiola escriu la seva pròpia biografia, estableix un nou estil i omple el Museu de copes. Ja en porta tretze. A Yokohama va fer molt més que guanyar una copa que potser serà menys recordada que la de Wembley: va guanyar una final davant de tot el món amb un estil mai vist, sense davanters purs, apostant per un migcampisme total que passarà a la posteritat com un dels trets diferencials del Barça de Guardiola.

stats