Luis Enrique té pocs amics

Luis Enrique no perd gaire temps a caure simpàtic. Li importa poc. Va a la seva, soluciona els seus problemes de portes endins, celebra els triomfs amb els seus i pateix amb la seva gent de confiança. La temporada no ha sigut fàcil per al Barça. Aquest club, per defecte, brilla gràcies als seus jugadors i els seus tècnics. I la llotja no sempre aporta estabilitat. El bon directiu, molts cops, és aquell que para els cops amb el seu cos. O aquell que gairebé no recordes que existeix.

Luis Enrique guanyarà la seva primera Lliga després d’un any complicat. La relació amb els jugadors no sempre ha sigut bona. I amb la directiva, tampoc, especialment després del comiat d’Andoni Zubizarreta. L’asturià, però, sempre rentant la roba dins de casa, ha anat trobant solucions. Alguns cops, imposant la seva paraula. D’altres, empassant-se l’orgull i jugant com ho preferia algun jugador. Durant aquests mesos en què l’equip ha anat oferint un joc diferent i en què les rotacions gairebé han desaparegut, s’ha parlat molt de la relació de Luis Enrique i els jugadors. De la famosa discussió de Messi amb l’entrenador. I quan el Barça va quedar emparellat amb el Bayern, tothom es va afanyar a recordar que Guardiola tampoc va acabar del tot bé amb alguns jugadors. Uns jugadors amb qui es va saludar amb normalitat després.

No ho entenc. No acabo d’entendre per quina raó, un cop i un altre, molts s’encaparren a exigir que els jugadors i els tècnics, entre ells, siguin grans amics. Una calçotada o una barbacoa semblen el símbol públic de la suposada unió entre els professionals. I una discussió forta sembla un pecat. Quan portava pocs mesos amb el meu primer contracte, un periodista veterà em va dir que a la feina cal treballar. No cal fer-hi amics. Després va afegir que, si hi fas amics, millor. Però que una feina és una feina. I que no cal portar-se bé amb els companys, sempre que tothom entengui quin és el seu rol. Quina és la seva feina.

I sí, els anys han passat, he fet amics a la feina, i també m’he portat molt malament amb persones amb les quals va tocar treballar mesos i anys. No he conegut cap feina en què tothom es porti bé. De fet, si ho trobo, desconfio i tendeixo a pensar que molts dels que de portes enfora van amb una rialla per darrere fan mal. Un equip de futbol és el mateix. Luis Enrique no té gaires amics. Ni dins del vestidor ni a la directiva, però té el respecte professional. Respecto molt la manera de ser del tècnic, encara que, de tant en tant, estiri les orelles al meu gremi, el periodístic. Respecto els que tenen clar qui són els seus amics, i que treballen pensant a fer feina, solucionar problemes i guanyar. Pensant a guanyar títols. No amics.