El Manchester United, el club que guanya diners fins i tot perdent

BarcelonaManchester United. Ja fa anys que aquestes dues paraules unides van deixar de referir-se a un club de futbol. El Manchester United és una de les grans marques globals del món de l’esport. Durant dècades llicenciats a les millors facultats han admirat la feina d’un club capaç de trencar una llei no escrita que es considerava sagrada: qui guanya més diners és qui guanya més títols. “El Manchester United ha creat un model de negoci únic que li permet ser sempre un dels tres clubs amb més ingressos, encara que porta uns quants anys amb resultats esportius fluixos”, explica el periodista Simon Kuper. Dins del Barça s’admet que el model del Manchester United ha sigut en moments puntuals una font d’inspiració. I el seu exemple se cita quan s’imagina un futur sense Lionel Messi. El Barça vol guanyar sempre, però per si de cas vol tenir un model econòmic que s’aguanti i pugui obtenir beneficis si toca estar tres anys mirant les finals per televisió.

El Manchester United afirma tenir 700 milions d’aficionats al món, especialment a Àsia. Però a vegades ha perdut l’amor dels més fidels. El 2005 la família nord-americana Glazer va convertir-se en la màxima accionista del United i alguns dels aficionats de tota la vida van fundar el United of Manchester, una entitat esportiva que vol donar continuïtat a la tradició d’un club que sempre volia guanyar però que alhora representava una ciutat obrera com Manchester. De l’Old Trafford ple d’obrers amb sous baixos s’ha passat a un estadi amb aficionats de tots els continents que arriben a pagar 10.000 euros per una sola entrada VIP. Una entrada que dona dret a dormir a l’hotel de cinc estrelles que hi ha just davant de l’estadi, que és propietat del club i on es poden conèixer exfutbolistes.

El Manchester United, però, ja tenia clar que volia ser un gegant fa un segle, quan amb els diners d’un productor de cervesa anomenat J.H. Davies es van guanyar el malnom de moneybags United (bosses de diners United). Ja el 1911 rebien sancions per ser professionals en una era en què l’esport era amateur. El 1958 part d’una bona fornada de jugadors va perdre la vida en un accident d’avió a Munic quan l’equip tornava de jugar un partit de la Copa d’Europa a Belgrad. El tècnic, l’escocès Matt Busby, va sobreviure i ràpidament va aixecar un equip que al cap de 10 anys seria el primer conjunt anglès a ser campió continental, el 1968, amb jugadors com Boby Charlton, supervivent de l’accident, Dennis Law o el nord-irlandès George Best, el primer futbolista que es va comportar com una estrella del rock. La tragèdia de Munic va fer del United el segon club de molts anglesos, llavors. El va fer créixer.

L’arribada dels Edwards

Si Busby manava a la banqueta, als despatxos el club va anar canviant gràcies a Louis Edwards, membre d’una família d’empresaris del sector de la carn que va entrar al Manchester United precisament per petició de Busby. Quan va ser escollit president el 1962, tenia 17 de les 4.312 accions de l’entitat. En tres anys ja era l’accionista majoritari i el Manchester United va evolucionar, malgrat un descens els anys 70. El 1981 el fill de Louis Edwards, Martin, va ser escollit director executiu i va anunciar que canviaria l’estructura del club. I, tal com li va passar al seu pare, l’èxit va arribar gràcies a un entrenador escocès, Sir Alex Ferguson, que va ser fitxat el 1986 després de triomfar a l’Aberdeen. Malgrat que els primers anys gairebé perd el càrrec, la directiva va tenir paciència.

Ferguson va exigir a Martin Edwards potenciar el futbol base i renovar l’equip. Edwards havia aconseguit obtenir beneficis malgrat que no guanyaven la lliga des de l’any 1967, sobretot a través d’explotar una nova via de negoci: cobrar per fer conferències a Old Trafford. Però durant els primers anys es va negar a pagar grans xifres de diners per fitxar jugadors. Tot va canviar el 1989, quan va donar permís a Ferguson per incorporar futbolistes com Gary Pallister o Paul Ince. Ferguson, que s’havia queixat pocs mesos abans que “clubs com el Liverpool” gastaven “tres vegades més” que ells, va fer que el United fos el club britànic que va gastar més diners aquell any, el 1989. I tot perquè Edward havia decidit vendre el Manchester United i, per tal d’apujar el preu de venda, va considerar que seria una bona idea guanyar la lliga. L’acord de venta, però, es va trencar i Edward va trobar-se al capdavant d’un equip que gairebé baixa a Segona però que va guanyar la Copa el 1990, fet que va salvar el cap de Ferguson. Va ser un moment clau, ja que acte seguit el Manchester United va començar a guanyar títols, inclosa una Recopa contra el Barça.

El 1992 els principals clubs anglesos van trencar amb la Lliga de Futbol Anglesa, amb qui tenien una guerra pels drets televisius, i van crear la Premier League. El Manchester United era al capdavant de la lluita, juntament amb el Liverpool, el Tottenham, l’Everton i l’Arsenal, els cinc clubs que ja el 1990 van reunir-se amb l’empresari televisiu Greg Dyke. Edwards s’havia quedat el club just a temps per liderar la revolució que va convertir el futbol anglès, ple d’estadis vells i violència a les grades, en un producte modern. I en la primera edició de la Premier el Manchester United va trencar una sequera de 25 anys sense guanyar la lliga.

Els red devils va començar a fitxar comercials i empresaris formats en altres sector, amb iniciatives sorprenents per a l’època, com ser el primer club amb un videojoc propi, el Manchester United de Konami del 1990, que va tenir diferents versions i va ser clau per arribar a un nou públic a l’estranger. Tenir un equip guanyador va coincidir amb tenir jugadors mediàtics, com Eric Cantona, o la generació del 1999, formada al futbol base local amb noms com Giggs, Scholes i especialment un David Beckham que va ser clau per potenciar un producte guanyador just quan el futbol signava nous acords a tot el món, especialment a Àsia. “La llengua anglesa, la força de la Premier, jugadors com Beckham i ser guanyadors, sumat a ser el primer club amb visió global, va permetre al Manchester United arribar primer a la cursa asiàtica”, diu el periodista Jake Cohen. El Manchester United va ser el primer club a fer una gira per Àsia, el primer a obrir una oficina a Àsia, i el 2017 va crear una aplicació que permet tenir una subscripció en diferents idiomes a la televisió oficial del club a més de 170 països a canvi d’una mica menys d’un euro mensual. Una operació dirigida per un directiu de Yahoo que van fitxar a cop de talonari.

Aliats potents

“Ha sigut un club líder en obrir noves vies de negoci, tot i que el Barça ha igualat les coses últimament”, admet el periodista Simon Kuper. L’any 2001, per exemple, va fer un nou pas endavant per potenciar el mercat nord-americà al signar un acord de col·laboració amb una de les marques esportives més potents dels Estats Units, els New York Yankees de beisbol. En lloc de buscar fer-se un forat al mercat esportiu sol, va trobar un aliat. I ràpidament el Manchester United va ser convidat a fer gires americanes. La relació amb els Estats Units és clau. El 1998 Rupert Murdoch, l’empresari australià del sector dels mitjans de comunicació que feia negocis tant al Regne Unit com als Estats Units, va fer una oferta de més de 700 milions d’euros pel club, però l’organisme de competències britànic va aturar l’operació a l’entendre que constituïa un cas de competència deslleial. El que Murdoch no va aconseguir ho aconseguiria després Malcolm Glazer, que va pagar uns 800 milions d’euros el 2005, malgrat la oposició de molts aficionats. Glazer, mort el 2014, va posar els seus fills Joel i Avram al capdavant d’un club on ara controlen el 90% de les accions.

Amb ells, el United no ha deixat de guanyar aficionats, diners i valor de mercat, malgrat que porten onze anys sense guanyar la Champions i sis sense guanyar la Premier. La temporada 2016/17 encara era el club amb més ingressos del món. La temporada 2017/18, el tercer per darrere del Madrid i el Barça amb més de 666 milions d’euros d’ingressos, malgrat tenir un equip que amb José Mourinho a la banqueta ni jugava bé ni guanyava. L’estratègia comercial del Manchester United segueix funcionant, entri o no entri la pilota, amb milions d’aficionats fidels en una època en què la fidelitat costa molt de guanyar.