Perdre una marató i guanyar-se el cel
La marató, tal com l'entenem ara, va néixer a Londres durant els Jocs del 1908. Abans, aquesta prova no tenia una distància establerta i tothom organitzava maratons de diferent durada.
La història d'aquella marató és preciosa. Els organitzadors van convertir el recorregut en un homenatge al monarca Eduard VII, ja que durant la cerimònia inaugural els atletes nord-americans s'havien negat a rendir-li honors. Per aquest motiu, a l'hora de traçar el recorregut de la marató els organitzadors van fer canvis d'última hora. Si inicialment la idea era córrer uns 40 quilòmetres, al final la cursa va ser de 42.195, ja que es va fer sortir els atletes de la porta del Palau de Windsor per acabar a l'estadi White City just sota la llotja i la mirada del rei Eduard VII.
Tota una generació de britànics va quedar impactada pel que va passar durant aquella marató marcada per la forta calor. Quan faltava un quilòmetre, un home molt menut va quedar-se tot sol corrent cap a la glòria. Era Dorando Pietri, un jove italià que feia tot just quatre anys que corria curses. Abans treballava en una modesta botiga de Carpi, a l'Emília-Romanya. I va ser des de la porta d'aquest negoci que el 1904 va veure passar una cursa guanyada pel millor atleta italià de l'època, Pericle Pagliani. Pietri es va emocionar i va decidir començar a córrer. Quatre anys més tard entrava en solitari a l'estadi olímpic.
Però Pietri no tenia més energia i movia les cames per inèrcia. En entrar a l'estadi, va iniciar la volta que havia de completar en direcció contrària. Un crit d'esglai es va escoltar a les tribunes i els jutges de cursa el van aturar com van poder. Però aquella pausa va ser la fi de Pietri, que va caure a terra. Els jutges el van ajudar a aixecar-se. Durant l'última volta més dramàtica de tot l'olimpisme, Pietri va caure quatre cops, i va rebre quatre cops l'ajuda dels jutges. La seva imatge creuant la línia i caient va veure's als cines de tot el món. Encara avui fa angúnia veure-la.
A Pietri el van portar a l'hospital, on li van donar la mala notícia que havia estat desqualificat per haver rebut ajudes. Així, l'or va ser per al nord-americà Johnny Hayes. Però la fama se la va quedar Pietri, que va ser elevat a la categoria d'heroi. Un dia més tard, la reina Alexandra el va premiar amb un trofeu idèntic al del guanyador. Arthur Conan Doyle, que era a l'estadi escrivint per al Daily Mail , va iniciar una campanya per recollir diners perquè Pietri pogués establir un negoci propi. Durant uns anys, Pietri va córrer per mig món. A finals del 1908, per exemple, va derrotar Hayes al Madison Square Garden de Nova York.
Quan Londres va organitzar els Jocs per segon cop, el 1948, molts van recuperar la figura de Pietri, que va ser entrevistat per un diari: amb 65 anys vivia a Birmingham, on tenia un pub. Pietri va ser convidat a la inauguració, però pocs dies abans es va destapar l'engany. En realitat, havia mort el 1942 i aquell home era un italià que buscava fer diners. Qui va destapar l'engany van ser quatre ciutadans de Carpi, la ciutat de Pietri, que van viatjar fins a Anglaterra després de veure als diaris l'entrevista a l'impostor. Els quatre, dos d'ells periodistes, es van plantar al pub de Pietro Palleschi (el veritable nom del farsant) i el van saludar en dialecte de Carpi. L'home, que era nascut a la Toscana, no va entendre un borrall. Ni mort, Pietri va deixar de ser notícia.
