Rèquiem pel migcampista blaugrana perdut

BarcelonaEls resultats s’han convertit en el fortí on s’amaga el Barça. Líder gràcies a la diferència de gols i primer de grup en espera dels propers partits a la Champions, l’equip de Valverde s’ha instal·lat en un discurs que portem tota la vida sentint, el que diu que cal guanyar els partits com sigui. El discurs dels entrenadors dels clubs de barri on vaig fer les meves primeres cròniques, el discurs dels camps de Segona Divisió dels anys 80. El discurs de la majoria d’equips. Sí, es tracta de guanyar com sigui. Però al Barça, durant molts anys, no era així. Per això era un equip especial.

Els projectes que marquen la diferència són els que no defensen aquest discurs. No, no s’ha de guanyar com sigui quan tens la plantilla més cara del món. Aquesta plantilla que ha provocat que, cada temporada, es paguin més de 750 milions d’euros en sous a uns futbolistes que han omplert casa seva de premis i de trofeus. Vull pensar que, dins del vestidor, no defensen aquest discurs. Que senzillament l’han convertit en un mur defensiu contra les crítiques, per guanyar temps mentre donen voltes a la manera de millorar. No és fàcil ser criticat. És lícit que l’equip s’atrinxeri portes endins i utilitzi els resultats com a escut. Però també és lícit preocupar-se quan el Barça ha encadenat, en aquest tram inicial de temporada, alguns dels partits més fluixos en anys a nivell coral. Una absència d’espurna, de màgia, que acosta el joc a la mediocritat. I el joc mediocre es pot perdonar als equips mediocres, però a una plantilla d’aquest nivell no.

A Leganés el triomf va arribar gairebé sense migcampistes al terreny de joc. Amb Sergi Roberto sancionat i Arthur Melo de nou fora de la convocatòria, Valverde va optar per acumular davanters, deixant tot just dos homes al mig del camp, De Jong i Busquets. El tècnic fa bé de provar coses noves. Després de veure el resultat, espero que no torni gaire a aquest sistema, que va ofegar Busquets i va frustrar De Jong. A la segona part, amb criteri, es va protegir Busquets, amonestat, fent entrar Vidal. I semblava que apostant per Rakitic es recuperava el 4-3-3. Va durar poc. El Barça va guanyar amb un gol lleig que mai es podria considerar un gol d’estratègia. Va ser un cop de sort, res més. Un cop de sort amb només dos migcampistes al camp: un Rakitic trist i Arturo Vidal, un migcampista valent però allunyat de l’ADN blaugrana.

El Barça, l’equip on els migcampistes imposaven el discurs, s’ha convertit en alguns moments en un grup que prescindeix del mig del camp i vol guanyar com sigui.