Roger Bannister: L’anglès que va baixar d’un tren per volar
El 6 de maig del 1954, Roger Bannister, un estudiant de medicina de 25 anys, va pujar al tren a l’estació de Paddington, a Londres, després d’haver fet les pràctiques a l’Hospital de St. Mary. Bannister va baixar del tren a Oxford, va quedar amb dos amics, Christopher Chataway i Chris Brasher, van dinar i plegats van marxar cap a una pista d’atletisme que el mateix Bannister havia ajudat a construir, una pista on el terra, coses de l’època, era de cendra. Bannister i els seus amics tenien una cursa contra l’equip d’Oxford. Ell formava part d’un equip amateur format per estudiants d’una facultat vinculada a Oxford, l’Exeter College. Però si l’equip oficial pretenia guanyar la cursa, Bannister pretenia batre el rècord del món de la milla. I aquell vespre del 1954 ho va aconseguir.
Una milla són 1.609 metres. I córrer una milla actualment sona estrany, però als anys 50 els millors atletes competien per ser els primers a acabar una milla en menys de quatre minuts. Els millors atletes, molts d’ells campions olímpics, organitzaven curses per ser els primers. Però el primer va ser Bannister, un noi nascut en una família modesta que gràcies a la seva capacitat per treballar durament va poder arribar a estudiar a l’Exeter College. I planificant amb cura aquella cursa va aconseguir ser el primer a baixar dels quatre minuts. N’estava tan segur, que un amic seu portava un discurs preparat per donar ressò a la fita.
Roger Bannister va morir aquest cap de setmana als 88 anys. Al Regne Unit, on les necrològiques són tot un art, i on el passat és cuidat amb amor, posant plaques a qualsevol lloc on va passar alguna cosa que va emocionar els ciutadans, tothom es va sentir trist. Perquè Bannister simbolitzava un esport amb cor, en què els esportistes no eren màquines preparades per competir: eren ciutadans, abans de tot, que disfrutaven competint. Tot just 46 dies després de volar, Bannister va saber que l’australià John Landy havia superat la seva marca. Però l’anglès tornaria el cop derrotant Landy l’agost del 1964 als Jocs de la Commonwealth. Tot el Regne Unit tenia un heroi a qui escriure odes. Però Bannister va decidir retirar-se just llavors, amb 25 anys, per centrar-se en el que realment l’emocionava: la neurologia. Convertit en un dels millors neuròlegs del món, Bannister era un britànic de cap a peus: dels que somien conquerir el món de joves, però després maduren i pensen la manera de millorar-lo.
