Barça
Misc 01/03/2018

Tall de digestió que deixa oberta la Lliga

Un Barça indolent empata 1-1 al camp del Las Palmas, per culpa d’un penal inexistent xiulat per Mateu Lahoz, i l’Atlètic s’acosta a cinc punts

i
Toni Padilla
4 min
Els jugadors del Barça protestant a Mateu Lahoz, l’àrbitre que va permetre al Las Palmas empatar el partit.

BarcelonaJust abans de rebre l’Atlètic de Madrid, el Barça va patir una relliscada tan dolorosa com poc esperada. Contra un dels equips més tous en defensa. Contra un equip de Paco Jémez, un tècnic que sempre solia acabar escaldat contra el Barça. Contra un Las Palmas en zona de descens. Un tall de digestió (1-1) quan el barcelonisme ja digeria un triomf que hauria permès mantenir lluny en la classificació l’Atlètic de Madrid, un empat perillós que redueix el coixí de punts sobre els matalassers a tot just cinc. I diumenge Griezmann i Simeone arribaran al Camp Nou amb ganes de furgar en els dubtes d’un Barça que va pujar a l’avió enfadat amb les errades arbitrals. Però també autocrític per un partit fluixot.

Un partit que va acabar amb Piqué, suplent, perseguint Mateu Lahoz enfadat, quan una estona abans l’equip blaugrana manava en el marcador i gairebé ni suava. L’equip de Valverde en tenia prou passant-se la pilota de manera indolent fins que arribava a Messi, que amb un canvi de ritme feia trontollar tota l’estructura de l’equip canari. Sense fer res de l’altre món, amb la mateixa actitud amb què un boxejador s’entrena amb un espàrring, el Barça s’anava acostant a la porteria del Las Palmas. Amb la seguretat de qui se sap guanyador, de qui no dubta de les seves capacitats. Però en el futbol res està escrit, no et pots relaxar i els pobres, de tant en tant, planten cara, desafiants.

Luis Suárez era el reflex del partit del Barça. Valverde va donar descans a Piqué i Rakitic, però malgrat l’amenaça de sanció de l’uruguaià el va mantenir a l’equip titular amb les ordres de ser un bon minyó: no protestar, no pegar, no cridar, no enganyar. Suárez de sobte actuava com un escolanet que no vol confessar cap pecat, i sense la grapa d’altres cops no va aconseguir marcar diferències. Un Barça amb dependència de Messi, que en un tres i no res havia forçat tres grogues als defenses canaris, havia provocat el pànic de l’afició local amb curses endimoniades entre línies i havia xutat tres faltes des de la frontal. I en una la pilota va anar directa a l’escaire de la porteria de Chichizola, que pocs minuts abans havia evitat un gol que semblava cantat de Suárez. Amb Aleix Vidal i Paulinho a l’equip titular, una mica perduts, el Barça es limitava a complir l’expedient. El guió semblava escrit. Tant superior se sentia el Barça que ni tan sols va protestar gaire una greu errada arbitral en l’última jugada del primer temps, quan el porter argentí Chichizola va tocar la pilota amb la mà fora de l’àrea. Van ser protestes tímides, com si no tingués importància. Però el col·legiat Mateu Lahoz estava destinat a tenir importància en el desenllaç d’un partit frustrant per al Barça.

El Barça, tan allunyat de la seva millor versió, no podia amagar que tenia al cap el partit de diumenge contra l’Atlètic de Madrid. I malgrat estar lluny de jugar bé, controlava un partit amb ritme de costellada contra un Las Palmas sempre agraït de veure, sempre amb ganes de jugar i atacar. Halilovic, amb dues faltes, havia avisat, però l’equip de Jémez necessitava un cop de mà per empatar. I el cop de mà el va donar Mateu Lahoz en xiular als primers minuts de la segona part un penal que només la seva imaginació va veure. Els jugadors del Barça protestaven sense saber gaire bé què protestaven. ¿Era un contacte de Vermaelen, unes possibles mans de Digne, una acció de Busquets? Era el gol de l’empat, perquè Calleri, amb elegància, va transformar el primer penal en contra del Barça en dos anys a la Lliga. I, de sobte, l’equip de Valverde havia de tornar a començar.

Una errada arbitral, un gol, un crit, poden canviar-ho tot. Veient-se vius, els jugadors canaris van canviar de pell. I una graderia pessimista va començar a creure-hi. Valverde va fer entrar ràpidament Coutinho, que va substituir un Aleix Vidal sense pes, però el brasiler no va fer un pas endavant. Al rellotge, convertit en enemic, el temps anava passant i el Barça no aconseguia ni xutar, ni manar, ni espantar els homes de Jémez. La segona carta de Valverde va ser Rakitic, per poder controlar millor el joc i evitar contres locals, però la millora era insuficient. El tècnic, doncs, va acabar optant per Dembélé, que s’havia mirat el partit melancòlic, trist, conscient que havia perdut una oportunitat per ser titular. El francès va estimular l’atac blaugrana els últims minuts per la dreta però va ser un control estèril, amb centrades dolentes, samarretes grogues apareixent com fantasmes a última hora i ben pocs xuts. Al Barça li calia xutar però no va fer-ho. Li calia cuinar jugades ofensives i va tenir un tall de digestió en un final de partit frustrant que va deixar una rialla a la boca de Diego Simeone, el tècnic de l’Atlètic, que de sobte veu com els seus deixebles se situen a cinc punts del líder, just abans del duel directe de diumenge.

stats