El Romário de poble que va acabar de central

BarcelonaAmb 15 anys Puyol va pujar a un autocar per anar de la Pobla de Segur a Barcelona. La penya blaugrana del poble havia estat invitada a assistir en directe al programa de televisió La barberia, presentat per Pitu Abril. En un moment del programa el president de la penya, Llorenç Cortina, entrevistat per Abril, va fer aixecar el jove Puyol i va dir: “A veure si algú del Barça es fixa en aquest noi, és el nostre Romário”. Puyol va passar vergonya, i no es podia ni imaginar que el seu somni es faria realitat.

Aquesta anècdota, explicada pel periodista Lluís Lainz en la seva biografia del capità, és una de les primeres experiències d’aquell noi de comarques a la gran ciutat. Puyol no era ni el jugador més tècnic, ni el més fort, ni el més ràpid. Però s’hi esforçava molt i no es rendia. Amb 16 anys, un dels responsables de La Masia del Barça, Oriol Tort, el va veure en acció en un partit entre el Mollerussa i la Pobla de Segur. Tort va marxar al descans sense descobrir sobre el terreny de joc cap jove destacat. Però la fortuna va voler que l’advocat Ramon Sostres, que passava els caps de setmana a la Pobla de Segur, descobrís aquell nano i fes les gestions per aconseguir que a finals de la primavera del 1995 fes una prova a Barcelona amb el juvenil blaugrana. Puyol, amb 17 anys acabats de fer, va baixar a Barcelona amb els seus pares per jugar un partidet i entrenar-se amb el juvenil, que ja havia acabat la temporada. Alexanko va veure aquell entrenament al costat de l’entrenador del juvenil, Joan Martínez Vilaseca. “Ho recordo molt bé. L’Alexanko, que coordinava La Masia, em va dir que li faríem una prova a un noi de la Pobla. La primera impressió va ser que tenia nivell, que es podia quedar entrenant-se amb nosaltres. Va estar dues setmanes a l’equip, va entrenar-se bé, va jugar un torneig a Sallent i li vaig dir si es volia quedar definitivament al juvenil aquella temporada. De seguida va dir que sí, va ser una alegria. Per la manera de dir que sí ja vaig veure que era un nano molt decidit”, recorda Vilaseca. Poc s’esperaven Vilaseva i Alexanko que aquell noi, que jugava al centre del camp, aixecaria el 2006 la segona Champions de la història del Barça com a capità. Catorze anys després que Alexanko ho fes a Wembley per primer cop.

Puyol va entrar al Barça per la porta del darrere, amb 17 anys, amb la temporada acabada i després de demanar favors per fer la prova. Un full de ruta poc habitual per fer entrar als llibres d’història del club un futbolista especial, un home que en diferents moments ha estat a punt de marxar però que sempre ho ha donat tot per guanyar-se un lloc sobre la gespa. L’estiu del 1995 va arribar a La Masia i va deixar el seu poble, la seva gent. Alguns d’aquells companys d’habitació encara són amics seus, com Felip Ortiz, actualment entrenador de porters del Nàstic, i Xevi Molist, un golejador incansable que aquesta temporada encara persegueix gols a l’Horta. Ortiz recorda aquell noi: “Al principi era una mica tancat, però a poc a poc es va guanyar el respecte de tots per com treballava. Era un noi sincer que tenia les coses clares”.

De La Masia al primer equip

Puyol va viure aquells últims anys de la vella Masia, al costat del Camp Nou. El vell edifici on els joves feien cua per trucar per telèfon a casa seva. Els dies en què miraven els entrenaments dels jugadors del primer equip just al costat, dels sopars cantant nadales al desembre. “Quan Puyol va arribar jugava d’interior dret, i el vaig mantenir en aquesta posició, on no parava quiet, ajudant en defensa i atacant”, recorda Vilaseca, que entrenava un juvenil brillant. Aquell any Puyol viuria el seu primer moment de glòria quan, a la final de la Copa del Rei juvenil, jugada a Saragossa, va fer el gol del triomf contra el Reial Madrid. Luis García, Antonio Hidalgo -l’actual capità del Sabadell- i Gerard López -ara seleccionador català- formaven part d’aquell equip.

A finals d’aquella temporada, Vilaseca es va jubilar i va cedir el seu espai a Josep Maria Gonzalvo. Puyol va ser convocat per primer cop amb el filial, que baixaria de Segona A a Segona B entrenat per Juande Ramos. I quan Gonzalvo va fer el salt al filial, Puyol, en el seu tercer any al club, també va pujar un graó. La temporada 1997/98, alternant la posició al centre del camp i al lateral, va debutar amb el primer equip en la final de la Copa Catalunya perduda contra l’Europa per 3-1, i va fer un gran any amb aquell filial que va pujar a Segona A golejant el Reial Madrid B per 5-0. Amb un gol de Puyol. Aquell Romário de la Pobla s’obria portes: “Tenia una capacitat de treball que no recordo en altres jugadors”, afirma Gonzalvo.

Puyol va debutar oficialment amb el primer equip l’octubre del 1999, al camp del Valladolid, a les ordres de Louis van Gaal. Feia quatre anys d’aquella prova sota la mirada d’Alexanko i Vilaseca. I Puyol iniciava una història d’amor que l’ha portat a guanyar tres Lligues de Campions, ser el segon jugador amb més partits de la història del club i guanyar sis títols de Lliga. En total, 15 anys al primer equip durant els quals ha superat moments durs en què ha estat a punt de ser venut. “És un treballador incansable”, sentencia Vilaseca sobre aquest jugador, que s’ha esforçat més que ningú per anar superant obstacles i triomfar al Camp Nou.