BarcelonaGerard Piqué va agafar el seu iPhone 5 i es va fer una selfie amb Joan Maria Pou. Acte seguit, milers de persones d’arreu del món van començar a repiular la fotografia del futbolista i el periodista, que, sorprès, feia broma: “Ara milions de persones es pregunten qui és aquest paio que surt al costat de Piqué”. El futbolista, protagonista de la primera xerrada de la segona temporada del cicle Instint al BARTS, té més de 7 milions de followers. “El futbol s’ha tornat boig”, reflexionava davant les gairebé mil persones que van omplir de gom a gom el teatre.
Gerard Piqué rep ofertes per ser portada de revistes amb 40 milions de lectors. Penja fotografies amb la seva parella i el seu nen a la xarxa per aconseguir rebaixar el preu de les imatges que els paparazzis els roben. “És una manera de protegir-nos, de guanyar intimitat”, es defensava el jugador, tan còmode a l’escenari com a la final d’una Champions. I això que va admetre que el primer que li va passar pel cap quan va pujar a l’escenari va ser el petit teatre de La Salle-Bonanova, quan li feia pànic pujar davant el públic per representar els Pastorets o ballar. Però aquest nen que amb cinc anys viatjava amb el Barça a Sant Sebastià perquè admirava els jugadors del Dream Team s’ha convertit en un dels futbolistes més famosos del món. A primera fila, dones elegants, amb imatges dels seus fills de fons de pantalla, es comportaven com adolescents. Piqué és observat, estimat o odiat. Sempre és notícia.
Però també és l’únic jugador capaç d’acceptar una proposta com la que li va fer Joan Maria Pou. El periodista li va proposar pujar a l’escenari per debatre sobre esport i periodisme. I Piqué va trigar vint segons a dir que sí. “Tu i jo podríem ser amics, però necessitem protegir-nos”, deia. Pou i Piqué no poden ser amics. Però són una gran parella de ball.
Pou té la capacitat de saltar de la broma picant a la reflexió profunda. De la pregunta punyetera a la xerrada informal. De fer sentir còmode qui escolta i la persona amb qui xerra. I amb Piqué això sempre significa entrar en un territori en què tot pot passar: “Els futbolistes ens defensem amb els tòpics. Molts cops penso que diré tòpics, però a la segona pregunta d’una roda de premsa m’escalfen el morro i ja reparteixo titulars”, deia el defensa, que recordava aquell viatge que va fer amb cinc anys a Sant Sebastià al costat dels jugadors del Barça. “Ells passejaven pel carrer. Ara és impossible, ho volen saber tot de nosaltres”. Un cop i un altre, Piqué va insistir que els jugadors es volen protegir.
Protegir-se, per exemple, de coses com aquesta: “Ens volen utilitzar si ens posicionem políticament. Em matarien”, va dir a la pregunta d’una espectadora. La major part de preguntes del públic, però, van anar en la mateixa direcció: si aquest equip ha perdut la fam. “Abans menjàvem caviar i ara tenim pernil jabugo. De veritat, estem jugant molt bé”, es va defensar Piqué, aquest noi que ha escollit a la perfecció la seva feina: defensar-se. Amb la pilota o amb la paraula. I totes dues coses les fa prou bé.
