Publicitat
Publicitat

Tres punts com una Catedral

El Barça ofereix una gran imatge a Bilbao i s’imposa gràcies a un gol de Rakitic, però acaba patint contra la rauxa de l’Athletic de Valverde (0-1)

Mateu Lahoz va xiular el final del partit i Gerard Piqué va inflar les galtes, bufant, alliberat. El Barça va endur-se un triomf de gran valor de Bilbao, però la defensa blaugrana va haver de fer hores extres, en un d’aquells partits en què, en alguns moments, l’equip de Luis Enrique es va trobar tancat en defensa, assetjat. Una imatge contra natura en un equip nascut per atacar. Com havia fet durant bona part d’un partit en què el Barça va passar de mantenir un control gairebé total de la situació a mossegar-se les ungles. L’Athletic va portar el Barça al límit, va provocar-li errades, va buidar-li els pulmons. I l’equip de Luis Enrique va resistir. I saber resistir sempre és bo.

Si la temporada passada va començar amb un triomf per 0-1 a Bilbao, en el primer desplaçament d’aquesta es va repetir el guió. Luis Enrique, a l’espera del retorn de Neymar i del reforç d’Alcácer, no va sorprendre. Sergi Roberto segueix creixent al lateral, Alba li vol deixar clar a Digne que l’altra banda és propietat seva, i Umtiti, malgrat que va veure una groga als primers minuts, li aguanta el ritme a Piqué a l’eix de la defensa. Mentre no torna Iniesta, Denis no fa baixar el nivell del mig del camp. Luis Enrique volia tenir fons d’armari i a Bilbao va quedar clar per quina raó considera que aquesta és la millor plantilla que ha entrenat.

San Mamés va veure un partit sincer, en què els dos equips posaven les cartes sobre la taula i tothom podia entendre què passaria. Exceptuant Mateu Lahoz, sempre a punt de fer sortir de polleguera amb el seu estrany criteri, tothom va estar a l’altura. L’Athletic va encomanar-se a una pressió molt alta ja dins de l’àrea petita catalana, on Ter Stegen, en el primer partit de la seva nova vida sense Claudio Bravo, l’anava repartint a banda i banda, amb calma i criteri. El Barça no regala ni una pilota. I l’Athletic Club no s’estalvia una cursa. El seny era català, i la rauxa basca. En un duel preciós, de pulsacions altes, només Ter Stegen semblava tan tranquil com el funcionari que va repartint cartes a Correus. L’alemany sempre les va fer arribar a destí, excepte una greu errada amb 0-0 al marcador que no el va posar nerviós. Beñat, de fet, va xutar contra la cara del porter alemany quan San Mamés ja cantava el gol. Ter Stegen, després d’això, va seguir com abans. Gèlid, tranquil, aïllat de tot.

El Barça tenia al davant un rival amb cor i va jugar amb el cap. Ja li anava bé aquesta pressió alta. Els jugadors de Luis Enrique són especialistes a amagar la pilota i conservar-la sota pressió, i sabien que un cop s’aconseguís superar la primera línia de pressió local apareixerien els espais. Qui ho va entendre millor va ser Rakitic, omnipresent donant la sortida de pilota, cruspint-se adversaris i liderant atacs verticals. Tota l’angoixa que patia el Barça pressionat en defensa es convertia en pànic basc quan, de sobte, la pilota acabava als peus de Messi amb espais. El Barça va acceptar el repte de l’Athletic, va jugar les seves cartes i es va imposar.

San Mamés va veure en acció un Barça juganer, capaç de jugar amb els sentiments dels rivals. Els oferia la pilota, els animava perquè s’estiressin en la pressió, i seguidament superava la pressió per iniciar una sèrie d’atacs en què Messi, Arda, Suárez i Denis van fer de les seves. Només va faltar tenir més efectivitat, ja que només Rakitic va poder superar Iraizoz amb un cop de cap preciós, a centrada d’un Arda que va deixar detalls però que en el seu últim partit abans del retorn de Neymar va mostrar-se una mica tímid. Impecable en la posada en escena, el Barça va acabar patint quan li va començar a faltar aire. L’Athletic hi posa el cor quan no li arriben les cames, i fins al final del partit va anar buscant-li les pessigolles al seu rival amb atacs verticals i una pressió tan insistent que Piqué, Umtiti i Ter Stegen en van acabar tips.

El Barça va acabar perdent el control del partit, convertit en una ruleta russa en què l’Athletic gairebé empata amb una falta de Beñat i en què Suárez va perdonar el segon gol quan ja no hi havia ni porter. L’uruguaià, com els seus companys, va marxar amb una ganyota, mig enfadat mig satisfet. Sabia que s’hauria pogut evitar patir, però també que la Lliga és guanya en partits així.

Històries de superació esportiva