10 anys per canviar la història

BarcelonaL'abril del 1989 els aficionats més joves del Barça van començar a portar bufandes al Camp Nou en què es podia llegir "Forza Milan". L'equip italià s'havia cruspit el Madrid per 5-0 en un partit històric de la Copa d'Europa i es va guanyar un lloc al cor dels barcelonistes. La relació d'amor Barcelona-Milan semblava consolidada, especialment perquè l'equip italià va guanyar la Copa d'Europa al Camp Nou contra l'Steaua amb 90.000 italians a les graderies. Però a finals d'aquell 1989 les coses van canviar: el Barça i el Milan es van topar a la Supercopa d'Europa i els homes de Cruyff van tastar la mateixa medicina dels madridistes en ser derrotats.

Durant molts anys el Milan va ser la bèstia negra tant del Barça com del Madrid. Equip històric -la primera Champions del futbol italià la va guanyar el Milan el 1963-, el Milan es va ensorrar del tot el 16 de maig del 1982 quan per primer cop en la seva història va baixar a Segona per demèrits esportius (el 1980 l'havien fet baixar els jutjats). Però en pocs anys el Milan es va aixecar gràcies als diners del seu nou propietari, un tal Silvio Berlusconi. L'empresari va comprar el club el 1986, hi va portar tres jugadors holandesos fantàstics com eren Van Basten, Rijkaard i Gullit i en pocs anys il Diavolo ja regnava a Europa superant tant el Madrid com el Barça. El Milan va derrotar el Barça ja a la Supercopa del 1989, però també es va encarregar de posar un punt final simbòlic al Dream Team amb el 4-0 de la final de la Champions del 1994. Cruyff aguantaria al capdavant de l'equip, però el Dream Team mai va tornar d'Atenes. Zubizarreta, l'home que el 1989 va evitar que el Milan clavés una golejada al Barça a San Siro -el partit de tornada va acabar 1-0 però el Barça no va xutar a porta-, va ser acomiadat del club tornant d'aquella final del 1994. "El Milan tenia segurament la millor plantilla del moment l'any d'aquella Supercopa. Els holandesos venien de guanyar l'Eurocopa, tenien un estil consolidat i van ser millors. Després del 5-0 al Madrid s'havien guanyat el respecte de tothom", recorda López Rekarte, que va jugar contra els llombards la final de la Supercopa recordada per la greu lesió que va patir l'actual segon entrenador del Barça, Jordi Roura, durant el partit de tornada.

La lesió de Jordi Roura

Roura, un jove extrem de 22 anys acabats de fer, va trobar-se jugant de titular a San Siro aquell 7 de desembre en una d'aquelles decisions de Cruyff que agafaven en fora de joc el tècnic rival i els aficionats blaugranes. Però abans dels primers 10 minuts de joc el jugador de Llagostera va topar amb Van Basten i la seva carrera va canviar per sempre més: es va trencar el menisc i el lligament creuat anterior. Un cop es va recuperar va quedar fora dels plans de Cruyff i va marxar al Figueres, i va penjar les botes al Sant Andreu abans de fer 30 anys.

Roura va parlar amb els mitjans de comunicació després de la lesió i va explicar als enviats especials de Mundo Deportivo : "Ha estat una jugada tonta. He anat a ajudar en defensa, he topat amb Van Basten i he notat com es girava el genoll i em quedava clavat. M'he temut el pitjor. Tot plegat és tenir molta mala sort, el partit amb el Milan era molt important, era una oportunitat que tenia per fer-me lloc". Quan Roura va marxar de San Siro aquell 1989 poc podia imaginar que la porta del primer equip del Barça havia quedat tancada, però que tornaria al mateix camp 24 anys després dirigint el primer equip. I amb un escenari ben diferent.

La relació entre el Milan i el Barça ha canviat molt. El 1989 Cruyff va treure pit en afirmar que el Milan no podia fer 5 gols al Barça, però el seu equip va ser escombrat de la gespa. El 1994 l'holandès va ser superat de nou pels italians en un partit en què es volia canviar la història. Però el Milan, dirigit ja per Fabio Capello, va confirmar el seu domini en "un dels millors d'aquell Milan", segons un dels protagonistes, Demetrio Albertini. "Ens va sortir tot bé. Els dies anteriors Capello ens va recordar que Cruyff deia que el seu Barça jugava millor que nosaltres, que nosaltres érem defensius. Ens va donar un motiu per jugar com mai", recorda l'italià. Aquella golejada va ser un cop molt dur per al Barça, que tardaria 12 anys a tornar a una final de la Lliga de Campions.

El somriure de Ronaldinho

El 20 d'octubre del 2004 el Barça va visitar San Siro amb Frank Rijkaard com a tècnic i Ronaldinho d'estrella. Era la fase de grups de la Champions i un gol de Xevtxenko va decidir el partit a favor dels italians: 1-0. Però al partit de tornada, el 2 de novembre, Ronaldinho va decidir el matx amb un gol antològic i el Barça va derrotar per primer cop des de l'any 1960 els italians en partit oficial. La història començava a canviar. Des d'aquella derrota del 2004 el Barça ha jugat set cops en competició oficial amb els llombards amb un resultat de quatre victòries, tres empats i cap derrota. Ara és el Milan qui mira amb respecte els blaugranes.

Albertini, que treballa a la federació italiana i ha defensat la samarreta dels dos equips, afirma: "És evident que abans el Barça es mirava el Milan amb enveja i ara és el Milan qui mira al Barça somiant poder jugar com ells". L'any passat el Milan va aconseguir empatar dos dels quatre partits que va jugar amb el Barça, uns resultats que van ser considerats gairebé victòries per la premsa llombarda. El Barça, el club que va sortir atemorit de San Siro aquell desembre del 1989, ha capgirat la història en part gràcies a una autèntica llegenda del Milan, Frank Rijkaard. Amb ell com a tècnic, va derrotar el Milan ara fa gairebé una dècada i es va convertir en un club sense complexos d'inferioritat.