Tot canvia en funció del filtre amb què ho miris. És així de senzill. Quan Neymar rep una falta molt dura que mereix targeta, ens posem les mans al cap i afirmem que és una vergonya que els rivals no respectin el seu art. Mirem només la falta rebuda pel brasiler i pretenem creure que el jugador és un nen feliç que gaudeix fent jocs amb la pilota. No, Neymar no és un sant. I, gairebé sempre, les trompades que rep no són conseqüència de les seves obres d’art amb la pilota. Són conseqüència de les seves paraules. De les bromes i provocacions a cau d’orella dels rivals. Els escalfa, els menja la moral i quan perden la paciència els treuen una targeta. És així de senzill. “No calla. Intenta desmoralitzar-te. Sempre controla la situació”, em deia un futbolista que s’ha vist les cares amb ell.

Neymar no és ni serà mai un sant. Com Luis Suárez. Pretendre creure que els jugadors del teu equip no es tiren a la piscina o no parlen més del que cal no té sentit. I contra el Vila-real es va veure, quan Neymar i Suárez es van jugar no ser al clàssic protestant les decisions d’un col·legiat molt dolent. Neymar i Suárez, per sobre de tot, són dos animals competitius, i quan es parla d’animals competitius en el futbol costa molt trobar jugadors com Iniesta, que protesta poc. Un home que gairebé sempre juga net. Iniesta, de fet, va veure una groga ahir: Clos Gómez ho va fer tan malament que fins i tot ell va decidir alçar la veu. Això sí que era notícia.

Suárez i Neymar, en canvi, s’han criat en escoles diferents. On et cal ser dur, on et cal ser un bad boy quan toca i, després, defensar-te amb el teu futbol. Plegats, aguanten l’equip ara que Messi, un altre futbolista excepcional pels seus silencis, és baixa. Busquets, Iniesta i Sergi Roberto s’encarreguen de posar en marxa la maquinària, però ells dos han elevat el nivell competitiu mostrant les seves dues cares: quan cal, són els millors jugadors en atac, amb gol, energia i màgia; i, quan cal, són els nois dolents de barri que no s’espanten i recorden als rivals, amb paraules, que ells són millors. Sí, ho són. Són futbolistes professionals nascuts per guanyar. Qui vulgui creure que són sants hauria de buscar un altre esport o altres referents. A mi, de fet, m’agraden així. Especialment Suárez: és un bad boy de manual. Sense aquest caràcter, com Stòitxkov, no seria al Camp Nou. Ho admeto, m’encanta. I no espero d’ell que sigui un sant. Espero veure’l lluitar com va fer contra el Vila-real. Neymar, en canvi, podria ser al Camp Nou sense ser un nen dolent, ja que va néixer amb un talent espectacular. Ara, també és un noi dolent. I per aquest motiu, ara mateix, és un dels dos millors jugadors del món. L’altre sí que és bon minyó. És Messi.