ELS LLOCS TENEN MEMÒRIA
Misc 23/08/2018

La ciutat dels hotels

A Tànger, genis com Matisse, Delacroix, Gaudí o Tennessee Williams van donar fama a hotels que encara sobreviuen

i
Toni Padilla
3 min
El Grand Hotel Villa de France va acollir aristòcrates, pintors i espies durant dècades.

Diuen que Henri Matisse va tancar-se durant setmanes a la cambra número 35 del Grand Hotel Villa de France. Els treballadors no sabien què pensar, ja que els obria la porta tot tacat de pintura. Avui en dia, un dels quadres que va fer des de la finestra d’aquella habitació número 35 s’exposa a Moscou. Altres obres creades en aquelles setmanes de bogeria creativa a Tànger són a Nova York, París o Berlín.

Un port obert

Segons el crític d’art andalús Emilio Sanz de Soto, “Tànger va ser una deliciosa mentida”. Sanz de Soto va viure molts anys a Tànger, on organitzava festes, exposicions i saltava de casa en casa. Coneixia gent tan sorprenent que era normal creure que tot plegat era una mentida. I, de vegades, pots arribar a ser molt feliç vivint dins d’una mentida, tot i que quan topes amb la realitat acabes trencat com un got de vidre en una casament grec. Fet miques. Durant dècades, Tànger va quedar feta miques, com si fos un trencadís amb arabescos, i els seus anys de glòria es van convertir en una mentida de dolç record.

Tànger sempre ha sigut el port que comunicava l’Àfrica i Europa, tot i que, en l’era dels avions, ser un port ja no et serveix de tant. Situada en un lloc ideal, tothom la va envair. Àrabs, portuguesos, espanyols, britànics, francesos, alemanys... Del 1923 al 1956, va existir la Zona Internacional de Tànger, que la convertia en una ciutat oberta amb l’administració intervinguda per diverses potències. Un lloc ideal per comerciar i espiar, que va aplegar una comunitat internacional plena de vida i una oferta d’hotels espectacular.

De Delacroix a Matisse

El 1900 Winston Churchill va dormir a l’Hotel Continental, que encara existeix però està en plena decadència. L’hotel més antic de la ciutat era el lloc ideal per a aquells que es disposaven a travessar l’Estret. Aquí hi van dormir personatges com Pío Baroja, Jacinto Benavente i Antoni Gaudí. Però quan Churchill va tornar a la ciutat als anys 30, ja convertit en un polític de moda, va preferir dormir al luxós Hotel El Minzah, on va coincidir amb Rita Hayworth. Churchill no volia anar al millor hotel de la ciutat, el Grand Hotel Villa de France, ja que aquest era propietat de francesos. De fet, abans aquest edifici havia sigut el consolat francès i hi havia viscut el pintor Eugène Delacroix quan treballava al consolat. Delacroix va ser un dels grans responsables de generar aquesta fascinació per la cultura àrab que van anar portant artistes a la ciutat. Henri Matisse va arribar-hi el 1912 just quan patia una crisi creativa, ja que els nous estils, com el cubisme, l’estaven arraconant. Però a Tànger va reinventar-se, i va donar continuïtat a la seva obra en un hotel remodelat fa poc gràcies a la inversió d’un empresari britànic nascut a l’Iraq, Sir Nadhmi Auchi. La cambra número 35, on si pots pagar-ho també hi pots dormir, ha quedat com un petit museu dedicat al pintor.

Un refugi nord-americà

Altres hotels famosos no tenen la mateixa salut i s’han anat pansint, com l’Hotel Cécil, on l’escriptor nord-americà William Burroughs va començar a escriure L’esmorzar nu. O l’Hotel Fuentes, on es va estar Paul Bowles, el músic i escriptor autor d’ El cel protector. De fet, Bernardo Bertolucci va visitar l’hotel per inspirar-se quan va portar al cinema el llibre de Bowles. A Tànger, el vell consolat nord-americà ara és un museu, on et parlen de tots els genis que van arribar a la ciutat, com Burroughs, Bowles o Tennessee Williams, que va viure un any a l’Hotel Rembrandt. Tànger va atreure genis de tots els mons, però, quan va ser incorporada al Regne del Marroc del 1960 i va deixar de tenir un estatus especial, va convertir-se en una ciutat perifèrica. Va viure una crisi que no semblava que s’hagués d’acabar mai. Però últimament Tànger està aixecant el cap. I des de la terrassa de l’Hotel Continental, la piscina del Grand Hotel Villa de France o els bars d’El Minzah, és fàcil imaginar per quina raó va ser tan bonic viure dins d’aquella deliciosa mentida tants anys.

'El cel protector', de Paul Bowles

Un relat de pèrdua i destrucció, tan bonic com dolorós. Bowles el va escriure a Tànger, on la seva dona va començar a tenir problemes psiquiàtrics que la van acabar portant a un hospital de Màlaga. Bowles imagina un viatge al desert d’una parella que busca solucions però acaba enfonsant-se.

stats