El corredor que es va cansar de córrer
Yoshinori Sakai tenia tot just 18 anys quan va ser escollit per encendre el peveter dels Jocs de Tòquio, el 1964. Llavors només era un atleta universitari, però havia nascut a Hiroshima el dia que l'Enola Gay va llançar la bomba atòmica. Aquell jove fort simbolitzava el renaixement japonès.
El nou estat mirava cap al futur, però no havia oblidat el respecte per les tradicions. Per a la major part dels atletes locals fer-ho bé als Jocs del 1964 va ser una qüestió d'honor que els va portar al límit i va marcar de per vida atletes com el judoka Akio Kaminaga, l'únic judoka local que no va guanyar l'or en la seva categoria i va perdre la final amb l'holandès Anton Geesink.
Als Jocs del 1964 el Japó va guanyar 29 medalles, una de les quals va ser el bronze a la marató de Kokichi Tsuburaya. I no va ser una medalla qualsevol. Al Japó la marató és una prova mitificada. Més de 150.000 atletes s'apunten cada any a la de Tòquio, per exemple. Fins i tot existeix una paraula, konjou , per definir el do de pit dels japonesos quan afronten curses de llarga distància. Als Jocs del 1964, doncs, guanyar una medalla era una qüestió d'honor, especialment perquè fins llavors el Japó no havia guanyat cap medalla olímpica en maratons. És ben cert que, oficialment, l'or i el bronze de la marató del 1936 van ser per a atletes japonesos, però, en realitat, eren coreans obligats a córrer sota la bandera de l'Imperi Japonès, que ocupava la península coreana. És a dir, no eren medalles per a japonesos.
Tsuburaya era un noi tímid que s'havia allistat a les forces d'autodefensa (l'exèrcit creat al Japó després del 1945) amb 18 anys. Als atletes membres d'aquestes forces que van ser olímpics el 1964 se'ls va exigir encara més, com els van recordar durant una recepció poc abans dels Jocs: "Al camp de batalla dels Jocs cal donar-ho tot per elevar la bandera i no fallar als ciutadans". Tsubaraya ho va donar tot, però no tenia nivell per atrapar el llegendari etíop Abebe Bikila. A més, a la recta d'arribada es va relaxar i el britànic Basil Heatley li va pispar la plata. Per a Tsuburaya va ser un cop molt dur. Va abandonar la pista plorant i va demanar disculpes: "Només puc refer-me d'aquesta errada si guanyo l'or el 1968".
Però el 1968 tot va anar malament. Després de quatre anys treballant molt es va lesionar. A més, va tallar amb la seva xicota. Aquell any se suïcidaria i deixaria dues notes. En una afirmava que estava "cansat de córrer". A l'altra desitjava sort als japonesos que competirien aquell any als Jocs de Mèxic, un dels quals, Kenji Kimihara, va enviar un telegrama als pares del difunt en què prometia que els dedicaria una medalla. I la va aconseguir, en guanyar la plata a la marató. L'or olímpic, però, encara es resisteix als japonesos en categoria masculina.
