Un dels millors boxejadors de tots els temps, Joe Frazier, té càncer. Protagonista de duels titànics amb Ali i Foreman, el nom del púgil de Carolina del Sud no vol dir gaire per a les noves generacions. La boxa, de fet, viu desterrada de l'actualitat mediàtica. Els periodistes, jo el primer, en som els primers culpables.
La boxa va ser molt gran, molt. Però avui dia viu amagada als racons dels diaris i en horaris intempestius de televisions locals. Noies no gaire agraciades es passegen pel ring de pavellons amb goteres anunciant els assalts de combats amb poc públic. Jutjada com un esport massa violent, fins i tot ha estat sotmesa a debats sobre si els diaris haurien d'informar dels seus resultats. La boxa és acusada de possible apologia de la violència i només els púgils que van regnar en altres èpoques tenen dret a ser notícia quan pateixen una malaltia greu.
Trist final per a herois que van escapar dels barris marginals a cops de puny. Irlandesos, italians, jueus, negres i porto-riquenys es van alternar per ser els grans dominadors dels rings a mesura que arribaven a Ellis Island i els tocava lluitar pel somni americà. A casa nostra, molts joves els van voler emular durant les primeres dècades del segle XX.
L'esport català té certs problemes de memòria. En part, perquè és un jove que creix sa i fort. Molts aficionats semblen aquells joves ben plantats que no volen escoltar les historietes dels seus pares. Viuen el present. Però sempre és bo mirar enrere.
Els herois en blanc i negre no són valorats, com si l'esport no fos un arbre amb arrels. Per arribar a Gasol cal passar per Nino Buscató. Per arribar a Guardiola ens cal recordar Samitier. Abans de Tamudo va haver-hi Julià Arcas. I per explicar per què l'esport català és un fenomen de masses ens cal recordar Josep Gironés i Carles Flix.
Quan Messi va superar el rècord de gols de Kubala, el periodista Santi Giménez va recordar al diari As la figura eterna de Paulino Alcántara, l'home que més gols ha marcat amb el Barça però que no apareix a la llista de golejadors oficials. El trenca-xarxes es deu remoure a la tomba amb certa enveja de Rafael Moreno, Pitxitxi, aquell golejador amb qui es va enfrontar a la final de Copa del 1920. Pitxitxi encara presideix San Mamés i té la fotografia a molts bars de Bilbao, on tothom sap qui és. A Barcelona, massa joves no saben qui eren Paulino Alcántara, Josep Gironés i Joe Frazier.
