31/12/2011

Una festa o un 'coitus interruptus'?

2 min
Alguns dels aficionats que ahir van fer acte de presència a l'Estadi Lluís Companys.

Ara mateix només puc trobar dues maneres per afrontar els partits de Nadal de la selecció catalana: com una festa per veure els bons jugadors que tenim o com una manera de ser un gra al cul dels que diuen que mai es veurà una selecció catalana oficial. És a dir, o s'interpreta com un partit de futbol o com un acte reivindicatiu. El problema és que la línia que separa les dues visions no queda gaire clara. El joc d'imaginar què podria fer una Catalunya oficial és massa temptador. I somiar massa converteix aquests partits en un coitus interruptus : quan obres els ulls i et trobes sol al llit. Llavors és quan t'adones que ara mateix no hi ha opció d'anar més enllà. No hi ha ni el marc legal ni la voluntat de la majoria de polítics. I tornem a l'inici: o gaudeixo del nivell dels jugadors -per moments va ser d'un nivell altíssim tot i l'empat sense gols- o em sento com el gra al cul.

Trobo ben legítim dubtar d'aquest model de partits. De fet, trobo necessari dubtar d'aquest model de partits. Del dubte neix el debat, del debat les solucions i amb les solucions s'avança. Perquè deurem estar d'acord que, des d'un punt de vista reivindicatiu, aquests partits com a molt aspiren a mantenir viu el debat sobre l'oficialitat de les seleccions. Però més enllà no es pot anar, amb aquest model. Ja es va tocar sostre amb els partits amb el Brasil i l'Argentina al Camp Nou. Però en un país on massa cops necessitem debats addictius per enfangar-nos, cada Nadal es demana tot el contrari: un acte de fe als que creuen en aquesta selecció. Sense veus crítiques, sense escepticismes. Però a mi aquests partits m'ofeguen. És la lletania de sempre: l'admirable persistència dels que hi creuen de veritat i les rialles falses dels que en treuen profit i no hi creuen. L'espera fins a veure quin jugador es lesiona poc abans i la decepció pel nivell del rival. La graderia mai plena del tot i el debat posterior sobre si el partit ha estat o no un èxit. I els trets enverinats entre persones que somien el mateix però discrepen sobre el camí. Cada any el mateix.

Calen nous escenaris. Qui s'ompli la boca amb aquest amistós ja hauria de saber que existeix una plataforma a favor de les seleccions treballant cada dia. I necessita suport, perquè hi ha moltes seleccions i de recursos en falten. També hi ha polítics a qui cal demanar que es mullin. O s'hi creu o no s'hi creu. I aquests dies sempre em deixen amb la sensació que el que és políticament correcte és anar al camp i fer veure que se somia una selecció oficial.

Però tu i jo sabem que molts no hi creuen. Es fan la foto i marxen. De fet, és ben legítim no creure-hi. El que no és legítim és fer veure que s'hi creu quan en realitat no s'està disposat a fer un pas endavant. O una cosa o l'altra. O ens limitem a gaudir del partit o ens posem a treballar perquè arribi el dia en què el coitus no sigui interruptus .

stats