05/03/2015

Una final clàssica i un cor trencat

2 min
Una final clàssica i un cor trencat

Per tercer cop en els últims set anys, el Barça i l’Athletic protagonitzaran la final de Copa. Una tradició moderna entre dos clubs que històricament sempre han brillat al torneig. El Barça va fer el que calia al Madrigal: va sentenciar l’eliminatòria, va evitar la groga per a Mascherano i Luis Suárez i va donar a Luis Enrique la seva primera final. Però al Power8 Stadium el cor de l’Espanyol es va trencar després d’un primer temps molt dolent dels homes de Sergio. L’Athletic, amb dues fiblades -una per començar el partit i l’altre abans del descans- va enfilar cap a una nova final i va provocar l’eufòria dels seus aficionats, els mateixos que les últimes setmanes patien pels mals resultats dels seus jugadors. L’afició blanc-i-blava, en canvi, va arribar al camp amb els ulls brillants, somiant com nens en la primera final en una dècada. Un final cruel per a la trajectòria a la Copa d’un Espanyol traït pel seu propi cor. Per uns moments els jugadors van ser aficionats i la pressió els va lligar de mans i peus.

L’equip de Sergio tenia una oportunitat única per donar al futbol català la seva primera final des de l’any 1957. Però al final, en lloc de tenir una final històrica, tenim una final entre històrics. Una tercera entrega d’una final que porta bons records al barcelonisme, guanyador en els últims precedents. El guió ja és conegut. La Federació ens farà ballar el cap a l’hora de buscar una seu, intentant evitar que les dues aficionats xiulin l’himne de sempre i un monarca nou al Bernabéu. Els seguidors bascos i catalans es desplaçaran en massa. I el Barça arribarà amb la condició de favorit contra els homes de Valverde.

El Barça, concentrat i serè, va preferir no disfrutar amb el joc per poder-ho fer amb el resultat. Va deixar-se dominar quan calia, va evitar les faltes i va esperar pacientment els espais per tallar les ales d’un Vila-real condemnat per la falta de punteria i la bogeria de Pina, que va lesionar Busquets sense voler i gairebé trenca Neymar. El brasiler i un Suárez cada dia més endollat van obrir les portes d’aquesta final que els aficionats encaren com si fossin les vacances de fi de curs o unes colònies. Un dia festiu a finals de temporada que últimament cada any es repeteix.

L’Espanyol, en canvi, viu les finals amb un esperit diferent. Cada generació té tres o quatre finals. A Cornellà-El Prat les oportunitats de jugar finals són com els trens del Far West americà, que esporàdicament creuen el desert. En passen pocs i cal ser ràpid per pujar-hi. Als homes de Sergio els va fallar la sang freda en el moment clau. I l’Athletic i el Barça arriben a la final després de controlar les emocions. Guanyant amb la fredor de qui va a al feina en metro. Com si fos una rutina.

stats