El fracàs de José Mourinho, el triomf del Barça
BarcelonaLa paraula fracàs serveix per definir a la perfecció el periple de José Mourinho al Madrid. El tècnic de Setúbal marxarà amb tres títols (en podrien ser quatre), però només un de gran, la Lliga de la temporada passada. El palmarès més modest des que va marxar del Porto. Fins ara Mourinho sempre havia aconseguit els seus objectius. Al Porto la idea era superar el Benfica, i va anar més enllà amb una inesperada Lliga de Campions. Al Chelsea calia transformar la inversió econòmica en títols importants, i van arribar lligues i semifinals de la Champions. Unes semifinals que a Londres sí que es van valorar de manera positiva. A l'Inter, en canvi, l'únic objectiu era guanyar la Champions. I en dos anys ho va fer.
A Madrid, Mourinho ha aconseguit posar bastons a les rodes al Barça. Va començar perdent per 5-0 però aquesta temporada ha guanyat gairebé tots els clàssics. El Barça ja no fa por en duel directe al Bernabéu i és mèrit d'un tècnic agressiu que ha aconseguit, tant si agrada com si no, espantar el barcelonisme en alguns moments puntuals. Però amb una inversió econòmica increïble i poders absoluts, Mourinho havia de guanyar més títols. I no ho ha aconseguit. Malgrat la roda de premsa en què va presumir de jugar semifinals, el Madrid vol treure pit amb títols. I la inversió feta, econòmica i anímica, és massa cara per a un club que finalment s'ha revoltat contra la seva gestió. Ara bé, també cal reconèixer que la revolta ha arribat quan Mourinho ja té programada la sortida, i que ha forçat que l'enfrontament sigui vox populi . Més llest que ningú, ha jugat amb el temps i ha decidit quan li anava bé fer públiques les guerres que ell ha creat portes endins.
Posar-se en mans d'un tècnic com Mourinho és perillós. És com aquells governs africans que es posaven a les mans de mercenaris europeus per salvar el cap. El Madrid, espantat pel Barça, va demanar els serveis d'un tècnic disposat a jugar al límit. Un home que no respecta els jugadors simbòlics, que juga als despatxos amb la mateixa agressivitat que a la banda, que posa el dit a l'ull del tècnic rival, menteix i després afirma que respecta els valors d'un gran club com el Madrid. Mourinho no encaixa en la idea d'un Madrid amb señorío .
El gran mèrit del Barça és haver forçat aquest club a renunciar al camí de tècnics com Del Bosque i posar-se en mans d'un entrenador que treballa més còmode en clubs com el Chelsea. De fet, del club anglès en va sortir com un heroi, amb tots els jugadors enyorant-lo. Del Madrid, en canvi, se'n va sense amics. Quan es recordi amb el temps aquesta època, caldrà valorar la feina feta pel Barça per haver aconseguit portar fins a aquesta situació actual el madridisme. Mèrit de Laporta i Rosell, de Guardiola i Vilanova, de Ronaldinho i Messi. Malgrat que el Barça ara se sent una mica insegur, és el madridisme el que viu una guerra civil interna similar a la que patia el club blaugrana en el passat.
El Barça ha guanyat 8 títols en tres anys. El Madrid, tres o quatre. Disposat a fer actes de fe, el madridisme comença a descobrir ara el veritable rostre de l'home que va adorar. Mourinho marxa a un nou destí, però a diferència del que havia passat fins ara ho fa sense haver triomfat i sense ser tan estimat com a Stamford Bridge o San Siro. Ha fracassat. El Madrid també. De fet, si algun madridista considera un èxit la gestió de Mourinho, l'èxit del Barça seria encara més gran: voldria dir que alguns madridistes ja donen per vàlid no ser humiliats pel Barça i poder guanyar duels directes però aconseguir menys títols. El que feia el barcelonisme durant els anys 80. Els madridistes de la vella escola, en canvi, s'estiren els cabells.
