Philip Boit somiava ser com el seu oncle Mike, que havia guanyat el bronze als 800 metres dels Jocs de Munic el 1972. Nascut a l’oest de Kènia, Boit estava destinat a volar per les pistes d’atletisme. Però amb 26 anys només havia aconseguit participar en tornejos locals. No era prou bo per arribar a uns Jocs Olímpics.
Però el destí tenia preparat un gir de guió sorprenent. El 1996 dos blancs van aparèixer a les pistes on s’entrenava buscant dos corredors kenians. “Busquem bons atletes. Els entrenarem i els ho pagarem tot perquè siguin els primers kenians a participar en uns Jocs Olímpics d’Hivern”. Bot no havia trepitjat mai la neu, només l’havia vist de lluny a dalt del Kilimanjaro. Però ho va acceptar, ja que no tenia res a perdre-hi. Sense tenir-ho gaire clar, Boit s’havia sumat a una campanya de la marca Nike per promocionar la seva roba d’hivern, una campanya consistent a portar un kenià a les proves d’esquí de fons dels Jocs Olímpics de Nagano, el 1998. La marca nord-americana va posar un entrenador als dos atletes seleccionats, Henry Bitok i el mateix Boit, i després de treballar fort amb esquís amb rodetes a Kènia, els va portar a Finlàndia. Quan van arribar les eliminatòries de classificació, Boit va fer-ho millor que Bitok, i va aconseguir l’única plaça disponible per als africans.
Boit va arribar a Nagano i ràpidament tots els altres esquiadors es van sorprendre de la seva presència. Malauradament, la nit anterior a la final dels 10 quilòmetres en estil clàssic va ploure, i el kenià mai havia esquiat sobre neu mullada. Va caure un cop i un altre durant el recorregut, perdent temps sense parar. La gent va oblidar-se d’ell, ja que el noruec Bjorn Daehlie va fer història en guanyar el seu sisè or olímpic. Tots els espectadors es van dirigir a l’arribada per veure la cerimònia d’entrega de les medalles, deixant Boit esquiant sol damunt la neu.
Daehlie, un dels grans noms de la història de l’olimpisme, estava emocionat amb el seu triomf. Però quan es dirigia al podi, va sentir per megafonia que un esquiador encara competia. “Em va semblar increïble que acabés en aquelles condicions”. Així que Daehlie va anar corrents a buscar Boit i el va acompanyar, animant-lo, durant els últims metres. “No podia creure que el més gran de tots estigués pendent de mi”, va dir Boit, que va batejar el seu fill com a Daehlie en honor del noruec. “Quan va creuar la línia, em va abraçar fent broma i dient-me que quatre anys més tard em derrotaria”, va recordar Daehlie, que s’ha trobat molts cops amb el nen batejat en honor seu.
