De l’Aglianese a la final de la Champions en una dècada

BarcelonaAgliana, ciutat de 17.000 habitants, entre Florència i Pistoia. “Aquí gairebé tothom estima el Fiorentina. L’equip local és massa modest”, diu Mirko Maretti, el tècnic de l’Aglianese. La temporada 2003/04 Maretti jugava a l’equip, que havia pujat un any abans a la quarta categoria del futbol italià. El club es va quedar sense tècnic i la directiva va apostar per un dels seus jugadors, que penjava les botes: Massimiliano Allegri. El primer partit el va perdre 2-0 contra el Cuoiopelli, però l’equip va evitar el descens. “Ens va sorprendre com es relacionava amb els jugadors. Era molt directe, deia les coses sense esperar però amb sinceritat i respecte. És un bon gestor de grups”, comenta Maretti.

Onze anys més tard, Allegri ha passat de dirigir l’Aglianese a ser a la final de la Champions. “Al vestidor la gent deia que arribaria lluny, però d’aquí a imaginar-lo a la Juve... doncs no”, admet Gianluca Sordo, l’únic jugador d’aquella Aglianese amb una experiència important (havia jugat al Torí i el Milan). “Els toscans som molt orgullosos. Allegri sap ser-ho quan toca, però és més reflexiu”, diu Sordo, també toscà, com Allegri. Amb 37 anys, el tècnic de Liorna -utilitza molts cops paraules del dialecte liornès- viu el seu millor any d’una manera gairebé inesperada. Antonio Conte va deixar la Juve amb la pretemporada en marxa i l’equip bianconero va apostar per ell quan s’agafava un any sabàtic per anar a pescar en barca a la seva Liorna natal i visitar les instal·lacions de clubs anglesos.

Com que havia sigut tècnic del Milan, Allegri va ser rebut amb insults per part dels radicals de la Juve. “Ningú s’esperava un èxit així. Ha connectat amb els jugadors, una mica cansats de Conte, un malalt del treball físic”, diu Sandro Bocchio, un periodista piemontès. “Som conscients de la qualitat de Messi, de Neymar, de Suárez i sobretot d’Iniesta. El Barça juga un futbol diferent. Fer un marcatge a l’home a Messi mentre es mou és pràcticament impossible”, deia ahir Allegri, sense amagar que adora Iniesta, que juga a la posició on ho feia ell.

Allegri es declara fidel a les persones. I infidel a les tàctiques. Normalment juga amb quatre defenses, però ha aprofitat la feina de Conte i molts cops juga amb cinc defenses. “S’adapta a la realitat”, diu Sordo, i afegeix: “Allegri vol que els seus equips facin gols. Amb possessió o sense. Si pot, juga a l’atac, però al Milan va aprendre a defensar perquè no tenia un equip prou bo”, afegeix.

Un jugador amb talent

Migcampista força elegant, va debutar a la Serie A amb el Pisa contra el Milan. Va jugar en clubs com el Perusa i el Nàpols. I amb el Pescara li va fer dos gols a la Juve el 1993, en un sorprenent triomf per 5-1, ja que el Pescara ja havia baixat. Mai va ser internacional i va retirar-se a l’Aglianese, on va començar una carrera de tècnic en què ha aconseguit els èxits que molts li pronosticaven pel seu talent com a jugador. “Si com a jugador hagués tingut el mateix caràcter que tinc ara, hauria arribat a la selecció”, va admetre el 2012 Allegri.

La seva carrera va canviar del tot el 2007, quan va donar al Sassuolo el seu primer ascens a la Segona Divisió. L’ascens, amb un joc atractiu, el va portar a la Serie A, amb el Càller. Dos anys després ja era al Milan. Un ascens imparable. Al Milan ja va topar amb el Barça, al qual va aconseguir plantar cara malgrat treballar en un club en decadència. “Jugar contra el Barça és diferent. Necessites molta paciència i força mental”, deia ahir Allegri, que es va definir com un “privilegiat” per preparar partits així. Fa deu anys era a la Quarta Divisió italiana.