Els últims dies ha donat bastant joc fer bromes amb la frase de l’última campanya de publicitat de l’Espanyol: “Vosaltres mai no ho entendreu”. Jo, que no sóc de l’Espanyol, no ho hauria d’entendre, però admeto que sempre he admirat l’encert de l’Espanyol amb les seves campanyes de publicitat. Ja des d’aquell periquito que feia tocs de pilota fins a la meravellosa minoria.

Segurament no puc entendre moltes coses, però sí que puc entendre les llàgrimes de Joan Collet. Quants cops Collet se’n deu haver anat a dormir maleint el dia que va arribar a la presidència d’un club. Ser president de l’Espanyol, negociant deutes, intentant posar pau entre una massa social aficionada als debats interns i havent de reclamar l’espai per a un equip de Primera a l’ombra d’un gegant, desgasta. Ser a la directiva de l’Espanyol et resta anys de salut, et fa caure els cabells i potencia que se’t tornin blancs. Dorms malament, plores i comets errades. Només per amor aguantes segons quines coses. Els aventurers que entren al futbol per guanyar diners són especialistes a marxar quan arriben els problemes, i queda la gent que s’estima el club. Collet, en canvi, ha aguantat. Sí, cometent errades, com tothom. Però ha aguantat per amor. Per aquesta raó plorava ell i ploraven els seus.

L’amor ha provocat que Collet més d’un cop s’hagi equivocat a l’hora de parlar, com no fa tant després del primer derbi d’aquest any. Per amor ha intentat defensar la seva idea de club i s’ha guanyat enemics. Sí, segurament milers de persones no poden entendre per quina raó Joan Collet ha aguantat tant. Per quina raó plorava quan, segurament, ara podrà destinar més temps als seus i dormirà més tranquil. Costa entendre-ho. Però en aquest cas, crec que jo ho entenc, ja que encara recordo els ulls emocionats del meu pare, amb una ganyota trencada, quan s’encaparrava a seguir a la directiva del Sabadell quan el nostre club s’enfonsava el 1993. Tothom li deia que no tenia sentit lluitar per aquell club i perdre-hi diners. I ell hi va perdre diners i salut. Ho va fer per amor. Per aquesta raó puc entendre Collet i per aquesta raó estic orgullós del meu pare. Va ensenyar-me que l’amor, molts cops, vol dir plorar i aprendre a perdre. Una lliçó de gran valor.

Ara, a l’Espanyol, hi arriba gent amb més recursos. Però de moment, sense amor al club. Pel bé de l’entitat, tant de bo arribi el dia que els nous propietaris no vegin l’Espanyol només com una inversió.