Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

La relació entre el Barça i el Benfica neix amb aquella final de la Copa d'Europa tan estranya del 1961

El partit de futbol de les malediccions

El futbol sempre ha estat en part un acte de fe. L'element religiós ha format part del joc des de sempre, i el Barça ha ofert títols a la Moreneta i la Mercè. El Benfica, ofereix els títols al patró de Lisboa. Els sants vesteixen de curt. Les verges reben futbolistes. I, com es podia esperar, els bruixots tiren malediccions contra els rivals.

La famosa final dels pals de la Copa d'Europa del 1961 entre el Benfica i el Barça té certs tocs místics per a l'afició dels encarnados . Per al Barça, forma part del terreny dels mals d'ull. L'equip blaugrana havia aconseguit eliminar el Madrid de la Copa d'Europa després de veure com els blancs guanyaven les cinc primeres edicions del torneig. Eren els favorits a la final. Però van topar contra els pals quadrats de les porteries de l'estadi Wankdorf de Berna i les mans del porter Costa Pereira. El Benfica, amb un gol molt estrany que es va empassar Ramallets, va guanyar la Copa d'Europa per 3-2. "Mereixíem guanyar aquella final. Res ens va sortir bé, va ser talment com si estiguéssim maleïts", admet avui en dia Antoni Ramallets, que després d'aquell partit va dir, mig plorant: "El sol m'ha enlluernat. I la pilota no ha entrat a un gol seu. No puc comprendre com tenim tanta mala sort". Sandor Kocsis, el genial davanter hongarès, va anar més enllà. "Mai més tornaré a aquest estadi maleït", va dir. El 1954, ell ja havia perdut la final del Mundial contra Alemanya pel mateix resultat, 3-2.

El mite de la final dels pals va acompanyar el Barça durant dècades d'escarni i de patir bromes del Madrid, ja que els blaugranes no tenien cap Copa d'Europa. El Benfica, en canvi, va tocar el cel. Angelo Martins, jugador d'aquell partit, encara admet: "Va arribar un moment en què sabíem que no podíem perdre, perquè el Barça estava fallant ocasions massa clares. Al final vaig mirar al cel i vaig agrair a qui fos aquell triomf". El president Maurício Vieira de Brito, va perdre el coneixement en ple partit i no es va despertar fins al final. "Hauria valgut la pena morir després d'aquest triomf", va dir plorant al vestidor. Ell va liderar l'ofrena religiosa del club, que va ser polititzada pel règim feixista de Salazar. Lisboa va gaudir de quatre dies de festa per aquell miracle futbolístic.

A Barcelona es plorava. Homes com Kubala i Luis Suárez van passar anys fent mala cara en recordar aquell partit. "Va ser un d'aquells dies que mereixes golejar i no saps com, però perds", admet el gallec des d'Itàlia, on va marxar pocs dies després d'aquella final per jugar amb l'Inter. Aquella final de Berna hauria pogut ser el premi a una generació daurada i va ser el punt final a una època de genis i de problemes, ja que aquella temporada l'havia començat el serbi Brocic de tècnic i l'acabava Orizaola, que encara plora aquella desfeta.

El Benfica, però, també cauria ràpidament víctima d'una maledicció. Dos anys més tard va fer fora el seu tècnic, Béla Guttmann, i ell els va dir que s'estarien 100 anys sense guanyar la Copa d'Europa. El 1989, quan el Benfica va tornar per fi a una final de la Copa d'Europa a Viena, el famós Eusebio va visitar abans del partit la tomba de Guttman al cementiri jueu de Viena per demanar-li que aixequés la maledicció pocs minuts després. Però Guttman seguia enfadat i el Benfica segueix maleït. El Barça, en canvi, gairebé ha oblidat aquells pals quadrats. La raó i la feina han superat les malediccions.

Històries de superació esportiva