Un partit rodó abans de volar a Manchester

BarcelonaUlls alegres, somriures als llavis. Amb l’escalfor d’un estadi que va recuperar les millors sensacions, el Barça, fent-se fort en la seva condició de líder de la Lliga, va viure un dia rodó. Un d’aquells dissabtes en què tot et va bé, des que esmorzes en una terrasseta amb el sol a la cara fins que acabes al llit en bona companyia. El Barça va treure’s de sobre el Rayo, un rival sempre generós en la proposta i tendre en defensa, manté el lideratge i, per sobre de tot, recuperant l’alegria en el joc.

El Barça és un club sensible en la seva proposta futbolística. Potser als despatxos tot es decideix amb la mateixa fredor amb què es compren accions a Wall Street, però sobre la gespa l’equip té una necessitat imperiosa de comunicar sensacions, de ser emotiu. D’engrescar els aficionats i comunicar tant amb les jugades com amb les mirades. Tants cops guanyador però fred aquesta temporada, el Barça va retrobar aquella alegria en el joc just abans del retorn de la Champions. El retorn de Neymar va acabar de tancar un dissabte rodó. El Barça el necessitava: un partit sense gols en contra, sense desconnectar, sense deixar de mirar la porteria rival.

Adriano va iniciar la festa amb un gol en el primer minut, i després, malgrat la dignitat del Rayo, l’equip de Martino va fer el que va voler amb els madrilenys. I ho va fer amb un somriure a la boca. La constància i la intensitat en el joc blaugrana van venir acompanyades per aquells instants de màgia que només Messi i Iniesta saben crear. Van venir acompanyades per aquelles triangulacions ràpides pensades a La Masia. Un cop de maluc de Messi, un xut d’Iniesta des del centre del camp. Un moviment de Cesc. I a la graderia, l’onada. Barcelonisme en comunió, feliç, al mateix estadi on no fa tant el València s’enduia els tres punts.

Rotacions en defensa

La carretera fa pujada, cert. Però el Barça encara les rampes amb confiança. Com en les etapes reina de les grans curses ciclistes, després d’un cim de segona categoria ja se n’albira un de primera. I abans de creuar l’arribada, toca pujar a cims de categoria especial. Amb el City traient el cap a l’horitzó, Martino no va apostar de manera descarada per les rotacions malgrat el rival que tenia davant, i va donar minuts a Puyol i Adriano, les úniques cares noves en una alineació pròpia de les grans ocasions, malgrat la baixa de Xavi.

Conscient que ja no queden etapes tranquil·les, Martino es juga la seva fortuna amb apostes segures, confiant el futur de l’equip en els noms propis amb la capacitat per decidir sols els partits. Si el City arribarà al partit de dimarts amb el cap alt després de derrotar el Chelsea de Mourinho, el Barça s’aferra a la màgia de Messi i Iniesta. Físicament entonats una altra vegada, tots dos van fer patir un Rayo molt digne amb aquells cop de cintura en què sense moure’s del lloc deixen per terra els rivals. Jugadors de traç fi i elegant, Messi i Iniesta mantenen la capacitat de jugar a una velocitat diferent, de trencar la monotonia amb tocs artístics. De deixar amb cara de babaus, sorpresos i contents, els turistes que arriben en peregrinació a l’estadi per deixar-se hipnotitzar per la seva màgia.

Mantenint el lideratge just després del triomf de l’Atlètic de Madrid contra el Valladolid -golejar sempre és una bona notícia quan el lideratge el decideix la diferència de gols-, el Barça baixa un cim per encarar-ne un de més dur amb la calma que dónen la mirada assassina de Messi i la intensitat dels altres jugadors. Puyol i Piqué, per moments, van tenir prou feina, però la van solucionar bé. I és que el Rayo va fer exactament el que s’esperava d’ell: jugar obert, intentar tocar la pilota des de la defensa, ser valent. Una proposta tan digna com perillosa contra un Barça que va saber aprofitar el partit que proposava l’equip madrileny per fer festa. Si el primer gol va ser un xut llunyà d’Adriano ja al primer minut, el segon va ser una pèrdua de pilota dels visitants. Cesc, amb el Rayo mig despullat en defensa, només va haver d’enviar la pilota a l’esquena dels defenses rivals perquè Messi ho transformés en una vaselina preciosa, amb el 2 a 0.

Amb 13 jugadors formats a La Masia sobre el camp (8 al Barça i 5 al Rayo), l’intercanvi de cops va durar ben poc. Al final de la primera part el Rayo ja havia perdut la capacitat per acostar-se a la porteria de Valdés. I a la segona part va ser esmicolat per un equip que cada cop que entrava a l’àrea podia marcar. Messi, que ja torna a marcar els gols per parells, va repartir assistències i fer canvis de ritme elèctrics. Exactament el que volien uns aficionats que van poder veure Neymar de tornada a la gespa.

Neymar tanca la festa

Martino va donar 30 minuts a Neymar. Llavors el Barça ja guanyava per 5-0 gràcies als gols de Pedro, Alexis i Messi, uns gols construïts en automatismes i connexions en què Cesc i Iniesta van ser claus. Gols dels que agraden a un públic que, quan semblava que ja ho havia vist tot, va aixecar-se de les cadires en el moment en què Neymar es va inventar l’últim gol amb una jugada personal en què va encarar els rivals marcant des de fora de l’àrea. Un partit rodó. Un dissabte perfecte, d’aquells en què la gent es fica al llit i somia. En aquest cas, en la Champions.