Dan Jansen era el petit d'una família de 9 fills. A Wisconsin els hiverns poden ser molt freds i tots els membres de la família solien patinar sobre gel. El Dan va créixer admirant la seva germana gran, la Jane, una prometedora patinadora de velocitat. Però de mica en mica els papers es van capgirar i va ser el Dan qui va començar a excel·lir. Amb 18 anys ja formava part de la selecció dels Estats Units i amb 19 acabava quart als 500 metres dels Jocs Olímpics del 1984. I tot amb la seva germana Jane a la graderia, animant. Els Jansen eren una família modèlica i feliç. El pare, policia municipal. La mare, infermera. Anaven a l'església, beneïen la taula i els fills brillaven practicant esports o estudiant.

El 1988 el Dan arribava als Jocs Olímpics com a gran favorit per guanyar l'or als 500 i els 1.000 metres. Havia superat una mononucleosi infecciosa just abans de brillar als Mundials del 1987, en què va batre dos rècords amb el seu estil agressiu. Els tècnics admiraven la seva gran capacitat de concentració, ja que les coses no li anaven del tot bé: la seva germana Jane patia leucèmia des de feia uns anys. La ràbia que sentia per aquest dolor el Dan la projectava a la pista. Però tot just 24 hores abans de la final dels 500 metres va rebre la trucada que no volia rebre. Li tocava acomiadar-se de la seva germana, però ella no va poder dir ni una paraula a l'altra banda del telèfon. El Dan li va prometre l'or. Però afectat per la tragèdia, va caure al primer revolt. Poques hores abans la Jane havia mort. Destrossat, el patinador nord-americà va sortir tres dies després a la pista per participar en la final dels 1.000 metres. També va caure. Entre el 1988 i el 1992 el Dan no va trobar l'equilibri. Va acabar 26è a la final dels 1.000 metres dels Jocs del 1992, i quart a la dels 500 metres.

Però la vida li va reservar una darrera oportunitat. El COI va decidir alterar el calendari dels Jocs d'Hivern per evitar que fossin el mateix any que els d'estiu, i el 1994 es van tornar a organitzar uns Jocs, a Lillehammer, Noruega. Jansen es va concentrar en els 500 metres per aconseguir el seu primer or olímpic. De camí a la cita olímpica va batre el rècord del món. Era el seu moment. Però va acabar vuitè. A la Vila Olímpica la gent el mirava amb tristesa. Era l'etern perdedor. El campió del món sense medalles olímpiques. La seva darrera oportunitat eren els 1.000 metres, en què no tenia la millor marca de l'any. El Dan va passar-se la nit anterior de la final trist, fins que va parlar per telèfon amb la seva filla. I la menuda Jane, batejada així en honor de la germana morta, li va dir que ell ja era el seu campió. Que tant feia si guanyava la medalla d'or.

Poques hores després, Dan Jansen va batre el rècord del món i va guanyar el seu únic or olímpic. Un or que va celebrar passejant per la pista la menuda Jane. I com no podia ser d'altra manera va dedicar el triomf a la seva germana. Aquell dia, a les llars de tots els Estats Units, milers de persones van plorar en veure aquell atlètic atleta plorant abraçat a la seva filla.