12/02/2019

La periodista esportiva que tots hauríem de conèixer

3 min
La periodista esportiva que tots hauríem de conèixer

BarcelonaL’escena és deliciosa. El 1991, Emanuela Audisio, una de les millors periodistes italianes, truca a la porta de la casa de Vázquez Montalbán. Audisio és a Barcelona per fer un reportatge sobre com es preparen, entre somnis i repressions, els Jocs Olímpics, i decideix visitar Vázquez Montalbán sense avisar. Però ningú contesta, així que deixa una nota a la porta. Quan torna, Vázquez Montalbán ha respost: accedeix a ser entrevistat, però avisa que l’endemà marxa a les 8 del matí cap a Galícia, per treballar en una biografia de Franco. Així que cita Audisio a les 6 del matí. Ella hi arriba amb un vi negre Montalcino. Montalbán li regala un blanc del Penedès. I mentre el Manolo prepara una carmanyola per al viatge, com si fos un nen abans de marxar de convivències, Audisio fa una de les dues úniques entrevistes que ha fet quan surt el sol. L’altra va ser a un genet a l’hipòdrom de San Siro, a Milà, entre la boira.

Emanuela Audisio (Roma, 1953) va convertir-se ahir en la primera dona en rebre el premi internacional de periodisme esportiu Vázquez Montalbán, en la seva 13a edició. Però tal com va explicar Ramon Besa en nom del jurat, que sigui una dona no té valor, en aquest cas. La seva obra és tan completa que no cal pensar en quotes. A Audisio, com a bona romana, li sobra caràcter. I s’ha passat tota la vida obrint portes, com quan va fer entrevistes en vestidors amb una bena als ulls per no veure els esportistes despullats, o quan va ser detinguda per haver entrat a fer cròniques de boxa quan les dones no eren benvingudes als pavellons. De fet, la primera porta que va obrir va ser la que li va donar feina, després d’enviar un article al diari La Repubblica parlant d’esports, quan aquest diari, víctima de l’esnobisme de l’esquerra de l’època, no tenia secció d’Esports. Va néixer amb ella.

Audisio ha cobert Mundials i Jocs Olímpics. Ha escrit molts llibres, com un de deliciós dedicat a l’atleta Pietro Mennea, l’italià que corria com un africà, ja que els italians, digui el que digui Salvini, són una mica africans, com ho som una mica tots els mediterranis. Audisio, de fet, va dedicar el premi a la generació de la seva mare i a tots els que hem nascut a prop d’aquest mar. Amb el seu deliciós accent romà, Audisio va deixar com a testimoni els seus manaments, aplicables a la vida i la feina: no deixis mai de tenir fam i no deixis mai de tenir set. No jutgis mai per les aparences i no pensis que en saps més que els altres. Recorda que la cuina feta a casa sol ser bona. Jugar, escriure i viure és un esport col·lectiu, i en últim lloc recorda que sols som algú però junts som més.

Audisio no és gaire coneguda a casa nostra. El mèrit del jurat del premi, i del Barça per donar-hi suport, és haver obert la porta perquè els joves que volen ser periodistes la descobreixin. El periodisme d’Audisio és proper, és una conversa, és obrir una porta tancada. Preguntada pel periodisme en temps d’internet, respon d’una forma clara, gens barroca, tal com escriu, per arribar a la gent: “Prefereixo veure les coses jo mateixa i no parlar de coses que han vist altres”. El periodisme, de fet, sense la gent no és res. I escriure bé, en periodisme, és fer-se entendre.

stats