Un petit pas a Escòcia, un gran pas a Europa

GlasgowUna contra va obrir el camí per al Barça a Celtic Park. Condemnat a tocar la pilota un cop i un altre sense poder obrir el mur d'un rival amb 10 homes, l'equip de Martino no va desaprofitar una de les poques ocasions en què el rival va deixar espais darrere seu per castigar-lo i fer justícia. Sòlid en el joc, però depenent massa del talent d'un Neymar valent, el Barça va saber mantenir la calma fins a trobar el gol que el deixa allà on calia ser: sis punts sobre sis possibles abans de jugar els dos duels contra el Milan.

Celtic Park va veure un Barça solidari, brillant en el joc col·lectiu però amb problemes per superar l'última línia defensiva local. A diferència de l'any passat, el porter Forster no va rebre gaires xuts. I quan els va rebre, ja amb el partit trencat, va estar brillant. Però, a diferència de l'any passat, el Barça va guanyar. Gràcies en part a la feina col·lectiva per evitar les contres locals, i també a una aturada meravellosa de Valdés abans del gol de Cesc. I gràcies en part a la mentalitat de Busquets, absent la temporada passada a Celtic Park.

Sense Messi, Martino va fer jugar Tello i Neymar acompanyant un Cesc incansable, llest en el joc associatiu, buscant sempre els pocs espais que deixaven Ambrose i Van Dijk. El gol va premiar la feina del maresmenc, sempre disposat a associar-se amb els seus companys quan juga de fals nou . Però el gol va arribar en una contra ben portada per Neymar i Alexis, que havia entrat per Pedro. Una contra després d'una falta que els centrals locals havien pujat a rematar malgrat jugar amb 10 per la inexplicable expulsió de Brown. El capità local va comportar-se com un brètol en trepitjar Neymar i es va fer expulsar en un partit que fins llavors era dur però no violent.

Si el debat sobre la possessió de la pilota va capitalitzar l'actualitat blaugrana després de Vallecas, ahir aquest concepte es va girar com un mitjó. El Celtic no va voler tenir la pilota, i el Barça, sí. Com a resultat, el 80% del temps eren els homes vestits de negre els que feien girar la pilota per la catifa verda de Celtic Park. Però tot aquest monòleg barcelonista de toc, moviments corals, passades curtes i llargues acabava sempre topant contra la cama o el cos d'un jugador local. El Celtic preferia enviar la pilota lluny que no pas córrer el risc de perdre-la a prop de la porteria de Forster. El partit tenia una sola direcció, un sol registre: el Barça atacava i el Celtic defensava. L'equip de Martino, però, va saber cuinar el partit a foc lent, amb paciència, fins que arribés aquella oportunitat que no es pot fallar. I Cesc no ho va fer. Després, un prodigiós Forster va evitar que Neymar fes el segon i el partit va tenir emoció fins al final, amb les pilotades llargues dels desesperats jugadors locals.

Per moments, però, el Barça va semblar frustrat. El joc col·lectiu era fantàstic fins que tocava arribar a la frontal, on calia recomençar un cop i un altre. I si es podia recomençar era pel domini territorial total d'un equip guiat per la feina soterrada però vital de Busquets. El de Badia del Vallès, amb aquella capacitat de jugar en grans escenaris amb la mateixa calma amb què ho faria al pati de ciment de l'escola, marcava el temps, ocupava espais, iniciava la pressió i dividia el joc amb passades verticals.

El caràcter de Bartra

El Celtic sempre tenia el mateix full de ruta per iniciar les contres: pilotes al grec Samaras, de bon tros el millor jugador local, que intentava una conducció per treure alguna falta. Samaras, incansable, va topar amb un Bartra crescut, immens, capaç de guanyar el cos a cos a un jugador més fort, d'animar els seus companys o demanar-los calma, de sumar-se en atac. L'eix Bartra-Busquets, de fet, era la columna vertebral de l'equip de Martino. Aquí es creava el joc per donar pas a bones jugades, grans combinacions, grans controls orientats. Detalls de màgia, però sempre massa lluny de la porteria rival. Malgrat els moviments de Cesc i l'atreviment d'un Neymar descarat, el Celtic va arribar al descans sense haver olorat la pilota. Però sense haver olorat perill en contra.

L'expulsió sense sentit de Brown, que va tallar una contra de Neymar i li va saltar a sobre del llom per trepitjar-lo, va afegir emotivitat a un partit que semblava embussat. Tant de talent i control fins llavors no servien perquè el rival es rendís. Fent honor a aquella frase del seu millor tècnic, Jock Stein, els jugadors van jugar per als aficionats, ja que no són res sense ells. El Celtic va evidenciar ser un conjunt limitat però disposat a deixar-s'hi la pell. Només la seva emotivitat aturava la màquina de jugar que és el Barça. Només el seu cor els va permetre, amb 10 homes, quedar-se a un sol pas de marcar primer, quan Valdés va volar fins a l'escaire per treure un xut de James Forrest que semblava destinat a fer perdre la veu als aficionats locals. I, acte seguit, Cesc va marcar.

Martino va saber mantenir la sang freda, confiant que el gol arribaria, segur que Neymar, crescut per rebre els xiulets dels aficionats locals, en faria alguna. El gol va acabar de convertir el partit en una olla de grills. El Celtic va intentar buscar el gol com fos, amb passades llargues, amb joc aeri, amb més cor que idees, amb més coratge que proposta. El Barça, sempre ferm, evitant gairebé sempre faltes innecessàries que haurien permès a les torres locals rematar de cap, va intentar tancar l'assumpte ara que tenia espais, però Neymar, que va merèixer el gol, va veure com Forster treia dues mans miraculoses.

Celtic Park va tornar a demostrar que és un escenari que es fa incomprensiblement complicat quan la proposta de joc és tan diferent. Altre cop, va caldre picar pedra. Però l'equip de Martino va saber imposar la lògica sense posar-se nerviós, sense caure en el parany d'un rival que només pot viure de l'èpica de la resistència defensiva. El Barça va superar la prova de guanyar sense Messi en un estadi on, amb l'argentí i sense, sempre s'ha patit. El Barça, com Neymar o Bartra, segueix creixent.