Una posada en escena imponent
Cap / D’esportsEl Barça es va posar a la feina al mateix punt on l’havia deixat la temporada anterior, però de mica en mica el projecte de Luis Enrique canvia. Evoluciona, amb nous protagonistes. I tot amb el manament de seguir jugant bé i guanyant. La temporada anterior va acabar amb el Barça aixecant una copa contra el Sevilla i la temporada 2016-2017 hauria de començar igual. El Barça va estrenar-se oficialment enduent-se el partit d’anada de la Supercopa d’Espanya al Sánchez Pizjuán (0-2), en un partit en què va anar creixent de mica en mica, esperonat per la necessitat de superar els cops rebuts i l’obligació d’estar concentrat per evitar ser esgarrapat per un Sevilla amb pell nova. Amb Jorge Sampaoli, l’equip andalús intenta jugar amb un estil similar al llibre d’estil blaugrana. Un projecte amb bones idees, però incapaç encara de plantar cara a la versió original. El Barça encara està per sobre.
Oblidats els amistosos i la samarreta amb franges horitzontals, el Barça va fer camí a Sevilla intentant trobar l’equilibri entre l’estil de sempre i alguns noms propis nous. Sense l’alegria esbojarrada d’Alves, Sergi Roberto mana a la banda dreta amb més raó que passió, i alguns dels nous fitxatges ja tenen protagonisme. Digne estimula per la banda esquerra i Denis Suárez, en un estadi que coneix força bé, va aprofitar la lesió d’Iniesta per disfrutar d’una nit d’estiu en què va anar fent-se amic dels seus companys amb moviments intel·ligents, atreviments i visió de joc. L’anada de la Supercopa va estar a punt de provocar un tall de digestió a l’equip a la primera part, però va acabar amb una mostra de caràcter a la segona d’un equip colpejat per les adversitats abans del descans.
El Sevilla va repetir les bones sensacions de la Supercopa d’Europa i confirma que sembla destinat a ser un dels protagonistes d’aquesta Lliga. El tècnic Jorge Sampaoli ja havia demostrat amb la selecció xilena que disfruta especialment oposant-se a rivals amb més història o diners, i en pocs dies ja ha creat problemes tant al Madrid com al Barça. Els andalusos, amb més ritme i molta fam, van estripar en alguns moments les costures del nou vestit d’un Barça que encara no se sent còmode amb la nova equipació. Entre l’absència de Neymar, el fet de debutar en partit oficials i la calor, el Barça va passar-se la meitat del partit patint i l’altra meitat fent patir el Sevilla.
Luis Enrique, després d’un estiu en què la directiva s’ha gratat la butxaca per portar-li reforços, encara una temporada en què haurà de prendre decisions per donar descans als teòrics titulars, evitar el cansament de les estrelles i estimular l’equip amb la competència entre jugadors. Digne, per exemple, ha arribat per millorar el rendiment de Jordi Alba, però Luis Enrique va sorprendre apostant per Mathieu al lateral esquerre. Va ser la principal novetat del tècnic asturià, que segueix confiant en Sergi Roberto al lateral dret i segueix donant oportunitats a Arda Turan, com si fos l’aposta definitiva: o el turc millora per fi o perd el poc crèdit que li queda. Al Sánchez Pizjuán Turan va lluitar contra si mateix, serrant les dents, i va acabar penjant-se la medalla de l’assistència del gol de Suárez. Una medalla penjada al pit, ja que amb el pit va deixar la pilota al davanter uruguaià perquè encarrilés la Supercopa després d’un primer temps en què el Sevilla es va merèixer més. Malauradament, després de l’assistència, el turc es va tornar a amagar.
El primer partit oficial de la temporada va ser inicialment una pedra a la sabata, ja que abans del descans Lucas Digne ja era sobre la gespa per la lesió de Mathieu i Iniesta demanava també el canvi amb una lesió que va encendre les alarmes. Entre la fam del Sevilla i les lesions, el Barça va fer-se un fart de perdre pilotes, i es va haver de solidaritzar en defensa per tapar les vies d’aigua cada cop que el Sevilla arribava tocant la pilota a la frontal de la porteria de Claudio Bravo. Però el domini local, amb el Sevilla que va tenir la possessió de pilota durant els 45 minuts, no va traduir-se en ocasions clares de gol. Tampoc en va tenir el Barça en un partit en què els dos equips se sentien especialment còmodes quan tocava pressionar la sortida de pilota rival, ja que Sampaoli exigeix als seus tocar-la sempre, com diuen els manaments del bielsisme, la filosofia de joc argentina que té tant en comú amb l’estil del Barça.
Els davanters hi diuen la seva
El joc de miralls, però, va somriure a l’equip amb més fonaments. El Barça busca fer encaixar jugadors a un sistema consolidat, mentre que el Sevilla s’adapta al nou tècnic. L’intercanvi de cops va ser igualat, però el Barça estava destinar a guanyar, ja que té l’as a la màniga de Luis Suárez, el davanter que sempre apareix per marcar. L’uruguaià, incansable, va fer el gol del 0-1 a la segona part en una jugada que convidava a l’optimisme, ja que feia somriure una mica Arda Turan i començava a donar una mica de protagonisme a Denis Suárez, que havia entrat per Iniesta a la primera part. La segona part va veure una posada en escena imponent del Barça, malgrat que la forma física va convertir-se en el pitjor enemic a mesura que acabava el partit, quan l’equip de Luis Enrique va anar cedint metres.
Sampaoli va fer tres canvis extremadament ofensius i els andalusos van acabar recuperant el control del matx, tot i que van quedar exposats a les contres d’un Barça que va fer entrar Munir a la gespa per tenir més oxigen i cames per córrer. Dit i fet. Quan més mossegava el Sevilla va arribar el gol que deixa la Supercopa coll avall per al Barça, amb una contra en què Messi, tot i que necessita encara més partits a les cames, va oferir a Munir el 0-2, un gol per sentenciar el partit, reforçar la candidatura del jove del planter de quedar-se i recordar a tothom que mig Messi encara és millor que qualsevol altre jugador. Algunes coses, com aquesta, no canvien. D’altres, de mica en mica, sí.
