Un punt de gran valor enmig del soroll

Cap / D’esportsAmb dos partits durs a les cames, dos vols transoceànics en pocs dies i encara lluny del seu millor moment de forma, Luis Suárez es va passar tot el partit al Wanda Metropolitano lluitant per aconseguir tenir un segon, un metre, un foradet on poder fer mal a la defensa rival. I durant bona part del partit va perdre el duel amb Savic i Godin. Però quan quedaven vuit minuts, quan el temps s’esmunyia entre les mans del Barça, l’uruguaià va rematar una gran centrada de Sergi Roberto per salvar un punt, per cridar ben fort i, de passada, per fer callar un estadi, el Wanda, que en alguns moments va ser un coliseu esportiu i en altres una manifestació unionista (1-1).

Els dies actuals són estranys, en què el futbol ha sigut arraconat amb justícia dels informatius i de les xarxes socials. Dues setmanes, des de l’última jornada, en què molts catalans senten que han viscut més que en dos anys sencers. La Lliga tornava gairebé per la porta del darrere, tot i que de mica en mica l’afició radical de l’Atlètic de Madrid es va encarregar de recordar que a més de ser un duel preciós entre estils esportius era un partit amb certa morbositat, amb més d’un aficionat més pendent de ferir els adversaris que no pas d’animar els seus. La major part de l’afició local, però, va convertir els seus càntics en energia destinada a inflar els pulmons dels seus, i van aconseguir que, finalment, el partit del Wanda fos això, un partit en què el Barça va passar de jugar una mica lent, sense encert, a revolucionar-lo fins a cansar tant l’Atlètic que els madrilenys van acabar obrint una porta per on Suárez va poder treure el cap. Quan l’entorn pressiona i és desagradable, l’uruguaià disfruta més que els altres. Suárez també sap ser desagrabable quan té una posició de força, i després de 81 minuts de patiment es va encarregar de girar la truita quan va celebrar un gol de gran valor que va fer callar un estadi que va marxar cap a casa amb un pam de nas. El líder va sortir del Wanda amb el cap alt.

I això que va ser un partit desagradable, com solen ser-ho els partits entre dos equips tan sincers, que no poden enganyar. L’Atlètic no en vol saber res, de l’estètica, però és capaç de mossegar per esgarrapar una engruna de pa. Amb Correa i Griezmann en atac, els locals van dominar el primer temps sense tenir la pilota. Van defensar amb les línies molt juntes, van tapar espais i quan van aconseguir portar el partit al terreny rival van fer tremolar un Piqué massa lent i un Ter Stegen salvador. Si la pilota va ser tota blaugrana, a la primera part Griezmann en va tenir dues de clares. I, finalment, en una jugada ràpida, Saúl va inventar-se un xut preciós que castigava un Barça massa previsible, massa tou. La pilota, per un cop, no va servir de gaire.

Valverde havia sorprès posant galons a la samarreta d’André Gomes, que defensava per la dreta quan calia, i intentava trobar un lloc al món. El portuguès, de fet, segueix buscant un lloc dins d’un equip on sembla que té més suport al vestidor que a la massa social. Sense ser el pitjor, va seguir sense aconseguir ser protagonista, mentre la pilota s’anava movent amunt i avall de manera previsible en un primer temps en què Messi en va tenir dues, i poca cosa més. Iniesta, que va jugar 90 minuts, intentava associar-se amb Rakitic i trobar un Messi que sempre tenia dos o tres homes a sobre, cosa que portava l’argentí a allunyar-se instintivament de la porteria d’Oblak.

A la segona part, però, Valverde va tornar a demostrar la seva bona lectura dels partits i la capacitat de solucionar escenaris complicats. Malgrat que a la segona part Griezmann va començar amb algunes curses esbojarrades, de mica en mica l’equip blaugrana va apujar el volum, va moure la pilota amb més ritme i va deixar sense aire als pulmons un Atlètic que va passar de defensar-se sense patiments a viure un autèntic viacrucis. Messi va enviar una falta al pal i Valverde, com a Getafe, va reestructurar la banda dreta, donant entrada a Deulofeu i Sergi Roberto, dos nois de la casa que gairebé sempre que entren en un partit des de la banqueta canvien l’escenari. Una centrada del reusenc va permetre a Suárez batre Oblak, amb un cop de cap d’aquells de sempre, movent el cap de dalt cap a baix, dominant l’espai aeri, i Messi va tenir temps de desaprofitar una falta a l’últim segon que hauria permès mantenir el liderat amb el mateix coixí de punts que abans de l’aturada de seleccions. El Madrid s’acosta dos punts, però l’equip de Valverde s’allunya del Sevilla, no permet que l’Atlètic se li acosti i soluciona amb encert la primera visita a un Wanda Metropolitano que va passar de cridar de manera desafiant a fer-ho de por a mesura que un Barça en creixement deixava a Madrid un avís per a navegants: aquest equip no té por i vol ser campió de Lliga. I de recursos n’hi sobren.