Malgrat que alguns segueixen parlant de la festa de Halloween del Barça, personalment crec que la notícia d’aquests últims dies és l’informe independent sobre el dopatge en l’atletisme rus. És demolidor. Sembla una llibre de John le Carré, amb espies russos, suborns i reunions clandestines.

Ens roben els records. És així de trist. A vegades penso que seria millor viure enganyat, per poder mantenir la puresa del record d’adolescència, aquell partit de futbol que et va emocionar, aquell estiu seguint el Tour, aquells Jocs Olímpics en què veies totes les proves. Però anys més tard descobreixes que aquell ciclista tenia problemes amb el dopatge, que el partit de futbol estava comprat i que la delegació que va dominar els Jocs Olímpics de la teva infància va excel·lir gràcies a substàncies prohibides. L’esport modern s’ha caracteritzat per la necessitat de reconstruir el palmarès del Tour, de la Lliga italiana de futbol o de proves olímpiques anys més tard, quan els tramposos cauen i són enxampats. Ens roben els records. Gaire herois no eren.

També hi va haver una època en què els estadis de Segona s’omplien. I ara un Sabadell-Lleida s’ha convertit en un acte de fe entre uns quants valents, quan no fa tant aquests clubs podien arrossegar més de 15.000 persones. El Camp Nou sí que es pot omplir, per veure un Barça que juga com els àngels però que sembla que perd bona part d’aquells valors que segons em van explicar de menut tenia. Ens roben els records. És llei de vida que les coses vagin evolucionant, però quan et pispen els records fa més mal.

Caldria anar acceptant que els nostres estimats Jocs de Barcelona del 1992 també estaven tacats. Ben cert és que van ser un gran espectacle, que es va crear una imatge de modernitat que va fer escola. Que la ciutat va obrir-se. Però a les fosques t’admeten que va caldre utilitzar males arts per ser escollits com a seu. I que, segurament, el dopatge va tenir tant de pes com als altres Jocs. Per què hauria de ser diferent? De mica en mica, ens roben els records. I ens adonem com han arribat a tacar l’esport. Tant de bo la lluita contra el dopatge serveixi per a alguna cosa. Les eleccions a la presidència de la FIFA, segurament, no serviran per a res.