HISTÒRIA

El temple on es veneren criminals de guerra

75 anys després del bombardeig d’Hiroshima i el final de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, el Japó no ha tancat totes les ferides d’aquella època. Al santuari de Yasukuni, més de 1.000 japonesos condemnats per crims comesos durant la guerra són recordats com divinitats, fet que converteix aquest temple en un problema diplomàtic

El temple on es veneren criminals de guerra

E l 30 d’agost del 1945 el cap suprem de les tropes aliades al Pacífic, el general Douglas MacArthur, va arribar al Japó per presidir l’acte en què els japonesos, oficialment, es rendirien a dalt de la coberta del USS Missouri el 2 de setembre. En lloc de dormir a la capital japonesa, MacArthur va demanar passar les últimes nits de la Segona Guerra Mundial a la veïna Yokohama, a l’Hotel New Grand. “Benvingut de nou, general”, el va rebre el director. MacArthur ja hi havia fet nit, a l’hotel, durant el seu viatge de noces. Així que va voler tornar-hi, per planificar amb calma tant la cerimònia de rendició com una postguerra complexa, ja que calia guanyar-se la complicitat d’una nació derrotada, d’un país en estat de xoc després de les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki.

MacArthur coneixia bé el Japó. L’havia visitat en temps de pau i l’havia derrotat en temps de guerra. I sabia de la importància dels símbols. Així, quan el primer ministre Mamoru Shigemitsu va arribar al USS Missouri amb un frac que li anava gran, va signar la capitulació sota una bandera nord-americana descolorida. Era la vella bandera que havia onejat al vaixell de Matthew C. Perry, el militar nord-americà que el 1852 havia forçat amb les seves naus l’obertura dels ports japonesos, fins llavors tancats a les naus estrangeres. Era una manera de recordar als japonesos qui manava. Després d’aquelles primeres nits a l’Hotel New Grand, on encara es pot visitar la cambra que va fer servir, MacArthur va instal·lar l’Oficina Central per a l’Ocupació (GHQ) just al costat del palau de l’emperador de Tòquio, a l’edifici Dai-ichi Seimei, un bloc de pisos modern, dels anys 30, que havia sobreviscut als bombardejos. Aquí, vigilant des de la seva finestra el palau, va començar a dissenyar-se el nou Japó. I la primera carpeta que calia obrir era el destí de l’emperador. En lloc de jutjar-lo per crims de guerra, tal com demanaven molts nord-americans, MacArthur va oferir-li immunitat a canvi de perdre el seu estatus de divinitat. El va humanitzar i el va convertir en un dels pilars del nou Japó. L’emperador Hirohito, que el 15 d’agost s’havia dirigit per primer cop per ràdio al seu poble per anunciar que el Japó es rendiria, no només va deixar escoltar la seva veu als seus súbdits. Els va començar a visitar i escoltar. Va adaptar-se als nous temps.

Si la figura de l’emperador era una de les qüestions més complexes sobre la taula de MacArthur, l’altra era què fer amb un temple que s’aixecava just a l’altra banda del Palau Imperial, el santuari xintoista de Yasukuni. El govern japonès l’havia convertit en un dels seus centres espirituals durant els primers anys del segle XX, ja que aquí es rendia homenatge als soldats morts en combat. A mesura que el Japó havia anat fent créixer un imperi envaint terres a Corea o la Xina, amb armes modernes i un discurs imperialista radical, el temple de Yasukuni s’havia anat fent més ric, amb més poder. Durant els últims mesos de la Segona Guerra Mundial, el pilots kamikaze, abans de la seva última missió, solien escriure a les cartes de comiat que es retrobarien amb els seus companys d’armes a Yasukuni. Conscient de la seva importància, MacArthur va decretar que el santuari fos enderrocat i en el seu lloc s’hi construís un canòdrom. Quan la notícia es va saber, dos manifestants es van treure la vida. Els aldarulls semblaven inevitables. Però ho van evitar dos sacerdots, Bruno Bitter i Patrick Byrne, un protestant i un catòlic, que formaven part de la GHQ. Tots dos van defensar que cada país tenia dret a recordar els seus morts. MacArthur, després de dies dubtant, els va fer cas. I 75 anys després, el santuari de Yasukuni encara és un dels llocs més polèmics del Japó.

A Yasukuni es recorden 2,5 milions de japonesos morts en guerres

El santuari és, estranyament, un oasi de pau dins d’una ciutat frenètica. Una zona amb jardins amb un torii de pedra gegant que porta fins al temple, famós per les teles amb crisantems que presideixen l’entrada. Just al costat s’hi ha construït un museu dedicat a la història de l’exèrcit japonès, on es poden veure espases, armadures, tancs i avions. I diferents estàtues que recorden els kamikaze -els pilots que aixecaven el vol per no tornar mai més, estavellant els seus avions contra vaixells enemics-, les vídues esperant a casa o els animals que van morir servint l’exèrcit. Si gossos, cavalls i coloms missatgers tenen la seva estàtua, també en té una l’advocat de l’Índia Radhabinod Pal, que durant els judicis del 1946 contra els criminals de guerra japonesos va ser l’únic dels jutges internacionals que no els va considerar culpables. “Per a molts japonesos és un lloc per recordar. Però és un santuari que amaga una ideologia que justifica un episodi fosc de la història japonesa”, explica el professor d’història Higurashi Yoshinobu.

Fundat per l’emperador Meiji durant el segleXIX per recordar els soldats que havien mort defensant-lo durant les guerres civils, Yasukuni va acabar convertit en un dels símbols del nacionalisme japonès del segle XX. El temple té registrats els noms de 2.466.000 persones mortes durant els 16 conflictes bèl·lics en què ha participat el Japó del 1853 fins a l’actualitat. Un cop un nom és registrat a Yasukuni, el mort passa a ser un kami, una divinitat pròpia del xintoisme. Les llistes inicialment eren només de soldats, però van acabar ampliant-se a tots els japonesos morts en un conflicte bèl·lic. Si als exèrcits existeixen jerarquies, entre els kami no. Així doncs, un soldat ras rep els mateixos honors que un general. O que un criminal. Dels més de dos milions de noms inscrits al santuari, més de 1.000 són japonesos que van ser condemnats per crims de guerra. Cada estiu, quan s’acosta la data en què es recorda el final de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, el 15 d’agost, les autoritats japoneses afronten el debat sobre qui hauria de visitar el santuari. L’actual primer ministre, Shinzo Abe, no hi ha anat cada any. Quan ho ha fet, ha rebut crítiques dels governs de Corea del Sud, Corea del Nord i la Xina, els estats on més civils van assassinar els japonesos durant la guerra. Abe, fill d’un soldat que va demanar ser kamikaze i net d’un polític dels anys 30, s’ha mostrat menys conciliador que el seu predecessor, Junichiro Koizumi, i no ha volgut explorar fórmules per veure si es poden retirar els noms dels criminals de guerra del santuari. Però cada cop que un polític ho proposa, els monjos de Yasukuni expliquen que, un cop algú passa a ser kami, ja és irreversible.

¿Però com es va arribar fins aquí? En els judicis del 1946, els tribunals aliats van establir tres categories de criminals de guerra, A, B i C. La categoria A jutjava els responsables d’haver planificat i iniciat la guerra. La categoria B jutjava crims de guerra. I la categoria C era per crims contra la humanitat, inspirada en els judicis de Nuremberg contra els nazis. Gairebé 7.000 japonesos van ser jutjats per crims de la categoria B i C. I malgrat els crims de la categoria C, com prostituir per la força milers de dones coreanes o assassinar civils xinesos utilitzant els seus cossos per fer pràctiques de càrrega amb baioneta, a la societat japonesa els judicis que van aixecar més polseguera van ser els de la categoria A. Judicis en què es van jutjar 28 polítics i generals de renom, com el primer ministre Koki Hirota o el ministre de Defensa Seishiro Itagaki. Catorze d’aquests criminals són honorats avui en dia al santuari de Yasukuni. Inicialment, la llista d’acusats era més llarga, però alguns van ser escollits per ocupar càrrecs importants en la postguerra. L’avi matern de l’actual primer ministre, Shinzo Abe, Nobusuke Kishi, va passar tres anys a la presó pels crims comesos quan era un dels màxims responsables de l’ocupació japonesa de Manxúria. Però va escapar-se dels judicis, ja que era útil i acabaria per ser primer ministre. Del 1947 al 1950, MacArthur va ordenar posar en llibertat uns 40 acusats de crims del tipus A, molts dels quals industrials que havien ajudat amb armes i diners l’Imperi. El nou Japó els necessitava per encarar un futur ja sense la tutela de la GHQ, que va acabar la seva feina oficialment el 1952.

“Quan va acabar l’ocupació aliada, familiars de criminals de guerra van reclamar que els seus tenien dret a ser recordats a Yasukuni. El maig del 1953 el ministre de Justícia va restablir els drets civils dels criminals de guerra, establint que tenien els mateixos drets, vius o morts, que els criminals condemnats per un jutge japonès”, explica Yoshinobu. En aquest context, el santuari de Yasukuni va intentar finalitzar les feines per identificar totes les persones mortes durant la guerra per ser inscrites al seu temple. Però si abans del 1945 era el ministeri de Defensa qui decidia els noms inscrits al santuari de Yasukuni, les coses havien canviat. La nova Constitució establia la separació de la religió i el govern, motiu pel qual Yasukuni va esdevenir una fundació religiosa privada que, sense ajuda estatal, patia per recopilar la informació de milions de noms. Aprofitant que els aliats van traslladar totes les competències al nou govern japonès el 1952, el ministeri de Sanitat va passar a col·laborar amb el santuari per establir les llistes de persones que van convertir-se en kami després d’un acte l’abril del 1959. Però, poc abans d’aquest acte, el ministeri havia afegit 346 noms a última hora. Era una llista de criminals de guerra condemnats per delictes del tipus B i C. Llavors, el sacerdot en cap del santuari era Tsukuba Fujimaro, un membre de la família reial japonesa. “Normalment, els membres de la casa reial no opten per fer-se sacerdots. Es tracta d’un cas excepcional, aquest. Però ell va jugar un paper clau en la inclusió d’aquests criminals, acceptant les llistes proposades per un ministeri en què llavors molts alts càrrecs havien sigut militars”, admet Yoshinobu, que s’ha especialitzat en treballs de recerca sobre com els sectors conservadors de la societat nipona han continuat glorificant el seu passat militar.

Una ajuda anticonstitucional

Entre l’abril i l’octubre del 1967, 984 criminals de guerra condemnats per crims de la categoria B i C van passar a ser recordats a Yasukuni. El procediment sempre era el mateix. El ministeri de Sanitat proposava els noms i el santuari els acceptava. Mai es preguntava a la família, fet que provocava no pocs incidents, ja que moltes famílies no estaven orgulloses dels crims comesos pels seus relatius. Més de 20.000 noms, per exemple, són de coreans reclutats per la força per l’exèrcit japonès. Les seves famílies han exigit que es retirin els seus noms del santuari, però els sacerdots de Yasukuni sempre responen que retirar les fitxes de fusta amb els noms no canviaria res. Un cop han entrat a Yasukuni, ja són kami. El govern japonès, per la seva banda, s’excusa afirmant que el santuari és una entitat privada de caràcter religiós i que, per tant, ells no poden ordenar cap canvi a dins. El 1970, de fet, el ministeri de Sanitat va deixar de col·laborar oficialment amb el santuari, ja que una demanda judicial d’uns familiars va certificar que la feina que feia el ministeri era anticonstitucional. Però era massa tard.

14 criminals que tenien un alt càrrec a la guerra són recordats a Yasukuni

El febrer del 1966 el ministeri havia proposat incloure al santuari dotze condemnats a mort per crims del tipus A. Set d’ells havien sigut penjats de la forca. Els altres cinc havien mort a la presó abans de ser executats. La proposta va dividir els monjos de Yasukuni, així que l’última paraula la va tenir el sacerdot en cap. I, en aquesta ocasió, Fujimaro va optar per no acceptar la presència d’aquests criminals. Però el 1978, després de la mort per causes naturals de Tsukuba Fujimaro, el seu successor en el càrrec de sacerdot en cap, Matsudaira Nagayoshi, va trigar tot just tres mesos a obrir les portes de Yasukuni als dotze criminals de guerra A, afegint-n’hi dos més que havien mort just feia poc. Nagayoshi formava part d’una família de gran tradició militar. El seu sogre, de fet, havia sigut executat per ordre d’un tribunal holandès pels crims comesos durant la guerra a l’actual Indonèsia. El nom del sogre, com es podia esperar, també va ser inscrit a Yasukuni, en una època de baralles als campus universitaris entre joves comunistes i nacionalistes d’extrema dreta que visitaven el santuari per retre honors als generals de la Segona Guerra Mundial.

Nagayoshi també va liderar el projecte per recuperar el museu del santuari. Ja a finals del segle XIX havia existit un espai d’exhibicions per mostrar armes, armadures o espases. MacArthur havia permès salvar el santuari, però un museu dedicat a l’exèrcit japonès era massa, així que el va convertir en la seu de la companyia elèctrica estatal. Però Nagayoshi va buscar el suport d’inversors privats per organitzar una exposició temporal, primer, i finalment recuperar el museu a mitjans dels anys 80. El 2002 va ser renovat del tot i ara, quan hi entres, et rep un Zero, el famós avió de caça japonès de la Segona Guerra Mundial.

La radicalització del santuari provocada per l’elecció de Nagayoshi va fer que l’emperador, que fins llavors visitava el santuari cada any, deixés d’anar-hi. I, de fet, mai més un emperador hi ha tornat. Akihito, que va convertir-se en emperador després de la mort del seu pare el 1989, s’ha negat sempre a trepitjar el santuari. El 2018 el llavors sacerdot en cap, Kunio Kohori, va haver de renunciar al càrrec quan una revista va publicar unes declaracions seves en què criticava l’emperador. “Com més viatges fa, més s’allunya de Yasukuni. L’actual emperador intenta destruir Yasukuni”, va afirmar en relació als viatges que Akihito havia fet a la Xina i Corea, on havia demanat perdó pels crims de la Segona Guerra Mundial. Trencant la norma que diu que un sacerdot xintoista no pot criticar l’emperador, Kohori va haver de presentar la dimissió, però ho va fer enviant un missatge al nou emperador Naruhito, que el 2019 va pujar al tron després de la renúncia del seu pare. “Segurament tampoc ens visitarà, ja que la seva dona odia el xintoisme”, va dir en referència a l’emperadriu Masako. De moment, Kohori, que s’ha retirat de la vida pública, tenia raó, ja que el nou emperador continua sense acostar-se al santuari. Però els polítics són diferents.

Als anys 80 es va aixecar al santuari un museu dedicat a l’exèrcit

El 1985 per primer cop un primer ministre japonès, Yasuhiro Nakasone, va visitar-lo. A Seül i Pequín, les ambaixades japoneses van ser atacades per milers de persones, indignades. Nakasone va disculpar-se amb els seus veïns, que seguien exigint reparacions econòmiques pels més de 10milions de civils morts i pels supervivents, especialment per les dones abusades sexualment per les tropes imperials. Especialment a partir de l’ascens al poder el 2001 del primer ministre Junichiro Koizumi -que va afirmar durant les eleccions que aniria cada any al santuari i va complir la seva paraula-, s’hi han viscut molts incidents, com una bomba que no va causar morts el 2015 o dos intents de suïcidi de descendents de coreans assassinats durant la guerra. Cada 15 d’agost, la data que recorda el missatge per la ràdio de l’emperador Hirohito anunciant la rendició, Yasukuni s’omple de nacionalistes amb vells uniformes i velles banderes de guerra. Pendents de si el primer ministre apareixerà o no. Si aquest any simbòlic en què se celebren els 75 anys de la fi del conflicte Shinzo Abe hi apareix, milions de persones que van perdre familiars durant l’ocupació japonesa notaran una punxada al cor. La ferida continua oberta.