Els tres segons més llargs de la història olímpica
Què necessita tot bon guió? Un dolent que sigui molt dolent. Un bo que sigui molt bo. Un final emocionant amb girs inesperats i un dolent que torna a la vida quan sembla mort. Uns ingredients que van reunir-se a la final del torneig de bàsquet masculí del 1972 a Munic. Els actors? La Unió Soviètica i els Estats Units. El final? Espectacular.
No seré jo qui digui qui eren els bons i qui els dolents. Però tots podem fer amb certa facilitat un viatge imaginari al 1972 per fer-nos una idea de com es veien els uns als altres llavors. Per als nord-americans i els seus simpatitzants els russos eren uns robots amb cara de pocs amics. Ja ho sabeu, una imatge molt similar a la d'Ivan Drago a Rocky IV. Per als soviètics i els seus simpatitzants els nord-americans eren senyors panxuts amb un puro a la boca que assenyalaven amb el dit un país del mapa i l'envaïen, el saquejaven i el convertien en el seu jardí privat.
Malgrat no jugar amb jugadors de la NBA, els Estats Units havien guanyat tots els ors olímpics de bàsquet des de l'estrena d'aquest esport, el 1936. Set victòries consecutives, quatre de les quals per davant dels soviètics. Guanyar era una qüestió d'honor per als soviètics, doncs. Vladímir Kondraixin era l'entrenador des del 1970. Home d'idees modernes, va donar ales al potencial ofensiu d'aquells jugadors, que el 1972 van ser els únics olímpics soviètics que van volar a Munic en un avió privat.
La final es va jugar un dia abans de l'atemptat d'un grup armat palestí contra els esportistes olímpics israelians. Amb el món dividit en dos blocs, la senyal d'aquella final tan esperada es va fer amb dos equips diferents. Un enfocava aficionats amb banderes vermelles. L'altre els que duien banderes nord-americanes. A Moscou i Washington, tothom pensava que el públic donava suport als seus. En realitat, al públic hi havia de tot.
El partit anava 50 a 49 a favor dels soviètics quan faltaven tres segons i Doug Collins va rebre falta. Entre el primer i el segon tir, el tècnic soviètic va demanar temps mort per desconcentrar-lo, però Collins no va fallar. Teòricament, el temps mort no es va concedir, així que els soviètics van treure ràpid de fons... però el cronòmetre s'havia aturat. Calia treure de nou. La idea soviètica era ben clara: tirar la pilota de pista a pista per si el pivot Aleksandr Belov l'agafava i feia cistella (llavors no hi havia triples). Edeixeko va treure, la bola va creuar la pista, Belov la va agafar... però va fallar, pressionat pels pivots rivals. Els Estats Units, doncs, van celebrar l'èxit, el públic va saltar a la pista... Però el president de la FIBA, William Jones, va baixar de la graderia i va indicar que en el moment de reiniciar-se el joc el cronòmetre marcava 50 segons en lloc de 3. Van caldre minuts per treure el públic de la pista i començar de nou. Edeixeko va treure de nou, Belov la va agafar... i va encistellar. La Unió Soviètica era campiona olímpica per primer cop. Aquells 3 segons van ser tan llargs i polèmics que els nord-americans es van negar a recollir la plata i van presentar una queixa a la FIBA i el COI. Però l'or va volar a Moscou.
