Explicar la crisi climàtica en temps del coronavirus

L’expansió del SARS-CoV-2 i l’emergència climàtica generen reaccions diferents en la ciutadania

Avui dia hi ha més de 100.000 casos confirmats de Covid-19 (més de 400 a Espanya, més de 30 a Catalunya) i més de 3.000 morts (8 a Espanya, un dels quals una dona a Catalunya). S’han cancel·lat esdeveniments internacionals, s’han tancat escoles i universitats, i s’han celebrat competicions esportives a porta tancada. Hospitals de Barcelona han denunciat robatoris de mascaretes i l’OMS ha alertat de la falta d’aquest equip per l’acaparament que n’ha fet molta gent.

Per altra banda, segons el III Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya, 300 persones moren anualment a causa de la calor en territori català, i 3.500 persones més moren cada any abans d’hora a l’àrea metropolitana de Barcelona per la contaminació de l’aire. Aquestes dues causes de mort, a més, s’agreugen a mesura que el clima canvia empès per l’activitat humana. A escala internacional, un estudi de l’OMS publicat a la revista Nature el 2009 ja estimava en 150.000 les morts anuals derivades de l’escalfament global. Un nou estudi de la mateixa OMS alertava el 2014 que a partir del 2030 a aquesta xifra s’hi afegirien 250.000 morts anuals més. La claredat d’aquestes dades contrasta amb la parsimònia amb què s’estan aplicant les mesures per fer front a la crisi climàtica, tant des del punt de vista governamental com individual. Per què?

“Com que el clima canvia gradualment, pensem que aquest canvi té conseqüències llunyanes en el temps i en l’espai”, explica Anna Pérez, codirectora de Climate Tracker, una organització internacional que promou noves maneres de comunicar la crisi climàtica. “Amb el coronavirus, en canvi, els efectes són més imminents i això provoca una reacció directa”, assenyala.

Parsimònia climàtica

Aquesta indolència o parsimònia climàtica és justament el tema de l’últim llibre de l’escriptor Jonathan Safran Foer, Podem salvar el món abans de sopar (Ara llibres), en el qual escriu: “Tot i que moltes de les calamitats que acompanyen el canvi climàtic són gràfiques, personals [...], no semblen tan greus en conjunt. Semblen una cosa abstracta, [...] més que no pas reflexos d’una amenaça creixent”. I, amb una contundència fustigadora, afegeix: “L’any 2018, malgrat saber més coses del que hem sabut mai sobre el canvi climàtic [...], vam produir més gasos amb efecte hivernacle que mai. [...] La veritat és tant prosaica com evident: tant se’ns en fot”.

De veritat que tant se’ns en fot? En realitat, aquesta actitud té arrels més complexes. No és desídia pura sinó que obeeix un seguit de motius diferents, molts d’ells d’ordre psicològic. Segons Enric Pol, catedràtic de psicologia social i ambiental de la Universitat de Barcelona, “el tipus de comportaments que es poden considerar responsables sempre depenen de la tecnologia disponible”. Per exemple: “Ara separem els residus en 5 fraccions perquè és harmònic amb les tecnologies instal·lades -explica-, però a Anglaterra ho fan en 2 i potser aquí ho farem així quan hi hagi una millora tecnològica; si aquest tipus de canvis no es comuniquen bé, generen desconfiança”. D’altra banda, els arguments per afrontar la crisi climàtica s’acostumen a basar en dades i evidències científiques, cosa que implica l’assumpció que les persones actuem a partir de criteris racionals. Segons Pol, aquest supòsit no és exacte: “Més aviat som racionalitzadors, és a dir, busquem arguments per reforçar la nostra posició més que no pas per canviar-la”.

A més, des del punt de vista comunicatiu, “per guanyar èmfasi, cada 4 o 5 anys hi ha un canvi de concepte rellevant (escalfament global, desequilibris ecològics, canvi climàtic), i això primer crida l’atenció però després genera percepció d’engany”, argumenta el psicòleg. Tot plegat se suma al fet que “les informacions alarmistes reiterades produeixen un efecte vacuna que també acaba generant desactivació”, conclou.

Anna Pérez també constata que “hi ha un problema en la comunicació del canvi climàtic”. “La majoria de la població mundial no ha llegit mai una història del canvi climàtic pensada per a ella”, sosté. “Cal no donar tantes dades i explicar més històries de persones concretes o de salut, que s’ha vist que és més efectiu”, apunta Pérez.