PANDÈMIA COVID-19

La nova ciència del nou coronavirus

El SARS-CoV-2 s’ha estès per més de 120 països i fins i tot ha arribat a un vaixell de recerca avarat al gel de l’Àrtic. En dos mesos se n’han publicat més de dos mil articles científics

El pacient zero

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i les dades oficials del govern xinès, el primer cas confirmat de Covid-19 es va detectar el 8 de desembre a la Xina. Però el South China Morning Post, el diari de Hong Kong referent de la premsa independent xinesa, va revelar divendres que havia tingut accés a uns documents segons els quals el primer cas de Covid-19 es va detectar el 17 de novembre. D’acord amb això, un home de 55 anys de la província de Hubei podria haver sigut el primer a contraure la malaltia. No se sap si aquest possible pacient zero vivia a la ciutat de Wuhan, considerada fins ara l’epicentre de la pandèmia. En tot cas, identificar el pacient zero és interessant des del punt de vista científic per traçar l’origen del virus.

El mecanisme d’infecció

El SARS-Cov-2 es caracteritza per tenir una corona formada per una sèrie de proteïnes diferents. Una d’elles, la proteïna S, encaixa amb unes substàncies que són a la superfície de les cèl·lules que

infecta, els receptors ACE2, i gràcies a aquest encaix entra a la cèl·lula per reproduir-se. Aquests receptors són a les cèl·lules dels pulmons, dels ronyons, del cor i del vasos sanguinis, i per això la Covid-19 pot presentar complicacions en persones amb malalties prèvies que afectin aquestes parts del cos. Aquest coneixement, publicat al febrer per la Universitat de Washington, permet utilitzar els receptors ACE2 per dissenyar antivirals com a substàncies que s’hi adhereixin i impedeixen l’encaix del virus amb el receptor.

Període d’incubació

Un estudi de la Universitat Johns Hopkins dels Estats Units fet amb 181 malalts i publicat el 9 de març passat ha determinat en 5,1 dies el període mitjà d’incubació de la malaltia, és a dir, el temps que passa des que s’estableix contacte amb el virus per primer cop fins que n’apareix el primer símptoma. Això no vol dir que el període de quarantena hagi de ser de cinc dies, perquè aquest valor és una mitjana. De fet, l’estudi suggereix que el 97,5% dels infectats manifestaran els primers símptomes abans d’11,5 dies des de l’exposició al virus. “Segons la nostra anàlisi, la recomanació actual de quarantenes de 14 dies és raonable”, explicava en un comunicat l’epidemiòleg Justin Lessler, que ha liderat l’estudi.

Supervivència fora del cos

Els virus no estan ni vius ni morts. Tot i que necessiten un hoste per reproduir-se, fora del cos mantenen la viabilitat un cert temps. Saber aquest temps és important per dissenyar mesures d’higiene en casos d’hospitalització i confinament. Les dades d’un recent estudi liderat per l’Institut d’Al·lèrgies i Malalties Infecciones dels Estats Units indiquen que el SARS-CoV-2 deixa de ser viable en superfícies no poroses com el plàstic i el metall al cap de quatre o cinc dies, en materials porosos com el cartró ho fa en 24 hores i en gotes suspeses en l’aire pot sobreviure gairebé un dia. Per aprofundir en aquest coneixement, Júlia Vergara explica: “Aviat començarem un estudi per analitzar amb detall la supervivència del virus en material hospitalari”.

Període de contagi

Fins ara les autoritats sanitàries treballaven amb la hipòtesi que una persona infectada no podia contagiar el virus abans de tenir símptomes. Però un nou estudi indica la possibilitat que es puguin

produir contagis abans. Segons una recerca de la Universitat de Hasselt, a Bèlgica, la gent infectada a Singapur podria haver contagiat el virus al cap de 5,2 dies d’haver-hi estat exposada. A la Xina, aquest període de temps podria haver sigut de 3,95 dies. Tot i que aquest estudi encara està en procés de revisió en una revista científica, obre una possibilitat de la qual advertia Maria Van Kerkhove, cap de la unitat de zoonosi i malalties emergents de l’OMS. En cas que es confirmés, caldrien mesures de contenció més restrictives.

Destruir el SARS-CoV-2

Malgrat que està alterant la rutina de tot el món, aquest microbi, que fa entre 50 i 200 nanòmetres de diàmetre, té un punt feble: la corona que li dona nom. El SARS-CoV-2, tal com passa en virus com el VIH i alguns de l’hepatitis, té un embolcall de greix que protegeix el material genètic de l’interior. A diferència dels micobacteris com el que causa la tuberculosi, que tenen una cuirassa de cera, i els virus sense embolcall com l’adenovirus que causa la conjuntivitis, que es protegeixen amb una càpsula de proteïnes, la corona del SARS-CoV-2 és molt delicada. El contacte amb solucions d’alcohol al 70% o, simplement, amb sabó, fa que les partícules de greix que la formen se separin, de manera que el virus s’ensorra com un castell de cartes i deixa de ser funcional.

Virus mutant

Tots els virus muten. Quan fan servir la maquinària de la cèl·lula que infecten per replicar el seu material genètic es produeixen errors en el procés de còpia que donen lloc a nous virus amb genomes diferents. De tota manera, el SARS-CoV-2 és un virus genèticament més estable que no pas el de la grip. El nou coronavirus té tot el seu material genètic en una cadena d’ARN, mentre que el de la grip el té segmentat en diverses cadenes d’ADN. Això fa que els segments d’ADN d’un virus de la grip es puguin combinar amb els d’altres congèneres per donar lloc a individus nous. A més d’aquesta capacitat de recombinació, el virus de la grip també experimenta mutacions en el procés de replicació genètica. El SARS-CoV-2, en canvi, evoluciona a través de mutacions. “Ja s’han detectat mutacions en les mostres de SARS-CoV-2 recollides a Europa respecte a les de la Xina”, explica Júlia Vergara, viròloga de la UAB.