Una nova tècnica reescriu l'evolució de l'espècie humana

L'anàlisi de proteïnes aporta llum a la polèmica sobre l''Homo antecessor' descobert a Atapuerca

Amb una dent n’hi ha hagut prou per resoldre un debat obert fa més de 25 anys. La dent ja hi era, però gràcies a una nova tècnica un equip internacional d’investigadors ha situat en el mapa de l’evolució humana el seu propietari, el controvertit Homo antecessor, descobert a Atapuerca el 1994. Les conclusions d’aquest estudi, publicat a la revista Nature, estableixen que aquest homínid té una branca pròpia en l’arbre de l’evolució, que es va separar de la que va donar lloc als neandertals, els denissovans i els humans moderns.

Aquesta conclusió s’havia posat en dubte des que es va fer el descobriment. Els fòssils que es van trobar al jaciment de la Gran Dolina, descoberts per l’equip que dirigien Juan Luis Arsuaga, José María Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell, pertanyien a un individu jove que tenia una cara molt semblant a la dels humans moderns i molt diferent a la dels neandertals i denissovans. Al mateix temps, es tractava d’unes restes molt antigues, de fa 800.000 anys (es considera que els humans moderns van aparèixer entre 200.000 i 300.000 anys enrere). Els descobridors van deduir aleshores que l’ Homo antecessor era un grup amb entitat pròpia i que els trets facials de l’ Homo sapiens podien ser més antics del que es pensava, i fins i tot procedir d’un llinatge anterior al dels neandertals, els denissovans i els humans moderns. Segons aquesta proposta, aquests trets s’haurien perdut en els neandertals i els denissovans.

La comunitat científica, i molt especialment l’anglosaxona, sempre s’ha mostrat reticent a acceptar aquesta explicació. De fet, a la major part de llibres i estudis d’evolució humana editats als Estats Units i al Regne Unit, l’ Homo antecessor simplement no es té en consideració. Els motius principals d’aquesta incredulitat eren que no s’entenia que una cara tan moderna se situés tan enrere en el temps i que "els fòssils estudiats corresponien a un nen, cosa que, deien, no aportava informació concloent sobre la forma de la cara dels adults", explica Carles Lalueza, investigador de l’Institut de Biologia (IBE) de la UPF i el CSIC, coautor de l’estudi. Segons Tomàs Marquès, director de l’IBE i també coautor del treball, "fins i tot hi havia qui deia que l’ Homo antecessor podia ser un Homo heidelbergensis arcaic o hibridat amb un Homo erectus", que són tots homínids més antics.

Aquest estudi, que també signen els directors dels jaciments d’Atapuerca Arsuaga, Bermúdez de Castro i Carbonell, deixa clar que la proposta dels descobridors de l’ Homo antecessor era més encertada. A més, ho fa a partir d’una nova tècnica basada en l’anàlisi de proteïnes que permet estudiar restes anteriors als 400.000 anys d’antiguitat, que es poden analitzar mitjançant l’ADN. "Es tracta d’un camp nou d’informació independent del registre fòssil i arqueològic", explica Lalueza. I augura: "Serà una revolució", perquè permetrà col·locar amb una precisió inèdita fòssils més antics que mai en l’arbre evolutiu. Com el futur, el passat de la nostra espècie encara està per escriure.