Que no estamos tan mal. Aquesta setmana he tengut el gust d’acudir a un fòrum de debat entorn del mallorquinisme organitzat per les fundacions Darder i Mascaró i que s’engloba dins un moviment més ampli que té l’objectiu de repensar i adaptar el pensament sobiranista al temps i les circumstàncies que vivim. En debat obert hi intervingueren mitja dotzena llarga de persones. Complicitat, proximitat ideològica, compromís de país, enveja sana pel que passa al Principat... tot això de bo, s’hi respirava. Frustració, victimisme, derrotisme, tot això de dolent, també. No són mals que no coneguem en el nostre entorn ideològic. Sorprèn que la gent d’un partit que ha obtingut els millors resultats de la seva història a les darreres eleccions, que exerceix la vicepresidència del Govern de les Illes Balears, i que a més té a les seves files el president del Consell de Mallorca i, sobretot, el batle de Palma vegi les coses amb aquesta negror d’esperit. L’actitud podria justificar-se des d’una ànsia per créixer de manera que els mallorquins també estiguem en posició de reclamar l’exercici del dret d’autodeterminació. Però com deia el gran (a estones) Joan Laporta, “no estamos tan mal”. O podríem estar millor que mai, potser hauríem de dir.
Societat civil. De vegades ens enlluerna la claror immensa i intensa que ens arriba en aquest àmbit des del Principat. Allà hi ha dos puntals: Òmnium i l’ANC. No oblidem que el primer, per a molts i en molts de moments, va representar allò més ranci del catalanisme cultural. El segon es refunda i neix en paral·lel a allò que hem anomenat “el procés”. I tanmateix la capacitat organitzativa va molt més enllà d’aquestes dues magnes entitats: casals populars, colles castelleres, ateneus, aplecs sardanistes, associacions de veïns, clubs esportius... No ens n’hem de plànyer. Al contrari. Moltes d’aquestes reunions grupals ja les tenim. I hem demostrat sobradament (vegeu la revolta educativa de les camisetes verdes) que ens sabem organitzar i que tenim els fonaments ben posats per armar un edifici robust de consistència i creixement cívic. És innegable que organitzacions com l’Obra Cultural Balear, o fins i tot l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, han de fer la volta al calcetí per tornar a ser entitats de caire transversal amb capacitat de mobilització i entusiasme. D’altra banda, no és de rebut que el nostre entorn polític que toca poder vulgui una societat civil domesticada als seus interessos. Si el GOB, o Terraferida, o l’OCB, o l’ASM no estan satisfets amb la feina feta pels governants, ho han de poder dir, sense embuts, amb la cara alta, i sense que això hagi de significar cap traïció per a ningú. A tot governant li cal, sempre, sempre, qualcú que li recordi per què hi és.
Lideratge. Un entramat de societat civil fort, crític i lliure ajuda a configurar lideratges que, en un moment determinat, més que útils, poden esdevenir imprescindibles per refrescar un 'staff' polític massa ancorat en les estructures de partit i allunyat de la realitat del carrer. Més que amb capacitat de convicció, calen líders amb convenciment. Però no sols ens calen líders, sinó que també hem de decidir-nos a liderar. Ja n’hi ha prou de renúncies. Governem només si podem liderar. I si no, suport extern. No abaratim pus el somni.
Fer tangible el relat. Dues raons expliquen l’idil·li entre la classe política catalana i la societat civil. D’una banda, el fet que els polítics vagin a remolc de la demanda ciutadana; de l’altra un full de ruta clar que s’ha complit amb més o menys puntualitat. Com diria Rajoy, “los catalanes hacen cosas”. Hi podem afegir: “Els polítics han de fer coses”. Per governar sense alterar els fonaments d’un sistema que no ens agrada val més fer d’oposició.
Corazón partío. Hi ha votants que aquí voten sobiranisme i a les eleccions espanyoles trien PSOE o Podem. Hi ha votants d’opcions sobiranistes que són de pensament i sentiment espanyol. No ha de ser cap problema. Només cal aprendre de les coses ben fetes per comprendre que aquesta gent s’han acostat a una idea de país que vol ser, de país vinculat a un bocí de terra. Poden sentir-se i pensar-se espanyols però han comprès que els cal un país lliure on viure. Exactament el que ha passat al Principat, a gran escala, és clar.
Catalunya: mímesi o oportunitat? Un altre dels secrets que explica l’adhesió al procés per part de persones que fins ara n’eren alienes rau en l’assumpció de Catalunya com a ens polític. Això ens cal aquí, concebre’ns com a vertader ens polític. Sempre, per part de molts, es manifesta el temor de mimetitzar perquè sí els camins que traça a l’avançada nostra el Principat. No els negaré la raó d’aquesta por. Però si una cosa es fa bé no tenim el perquè renunciar a fer-la nosaltres de la mateixa manera. Convendran amb mi tots els qui es diuen sobiranistes que la independència és ara per ara l’única fórmula que ens garantiria la pervivència com a poble. També convendran amb mi que el procés a Catalunya ha fet tremolar l’'statu quo'. I també hi convendran que d’aquest tremolor n’hem de saber aprofitar les encletxes per deixar-nos lliscar cap a l’abisme incert de la llibertat segura.
