OPINIÓ

Avui no et llegiran

La cultura del clic i la viralitat ens ha posat davant el nas una evidència palmària: la gent, dit així en general i entenent aquest pobre columnista també com això tan difús de “gent”, som simples, bàsics, xafarders i xerecs. Ens interessen el vídeo morbós, l’article que dóna branca, la polaritat i el maniqueisme. No ens interessen la reflexió fonda, l’anàlisi seriosa i respectuosa, o la gamma de grisos. I no ho dic jo. Ho diuen els clics.

Avui hauria posat de títol ‘Salvem els poetes’, però canviant-lo per un de més misteriós potser sí que hi haurà més clics. La lectura, però, s’aturarà més o menys aquí, que és on començarem a parlar del que volíem parlar avui.
Els poetes. Ja és curiós que els grans referents cívics polítics i identitaris d’un país, del país, del nostre país, siguin precisament els poetes, justament els qui més poc perceben aquesta presumpta estima, si ens hem d’atendre al nombre de llibres que venen. Demanau-ho, si no, a qualsevol llibreter.

“Hem viscut per salvar-vos els mots”, deia Espriu, el qual, sense cercar-ho, i també sense ser un home magnètic ni carismàtic, va esdevenir referent cívic els anys setanta o vuitanta; o aquell Estellés que es mostrava disposat a assumir “la veu del poble”; o Martí i Pol, que ens deia en una profecia infinita que “tot està per fer i tot és possible”; o fins i tot Josep Maria Llompart, que tot i ser un poeta d’una significança i una profunditat inqüestionables, era valorat (fins a la veneració) com a figura cívica. O l’enyorada Maria Mercè Marçal, de qui, gairebé ja sense citar-la, es repeteix fins al cansament la divisa dels tres dons que hem d’agrair a l’atzar: “Haver nascut dona”. I no en parlem de Guillem d’Efak, el qual, impulsat per l’exotisme de la seva negritud, i per la seva abassegadora personalitat, esdevingué referent de la seva generació i de les que han vengut darrere fins a assolir la categoria inevitable i immarcescible de mite.

Però què tenen, els poetes? Què ho fa que esdevenguin, àdhuc abans que els novel·listes, i que els científics, referents i guies d’una comunitat humana, d’un país? És difícil de saber. La poesia, entesa com a contenció i com a forma d’indagació en els misteris de la naturalesa humana, en la nostra dèria d’estimar, en el nostre turmentat desig, en la nostra por insondable de morir-nos, en la solitud magnificada, en les esquerdes de la companyia exagerada, en els nostres odis irrefrenables, en els nostres prejudicis, les nostres veritats i les nostres mentides inconfessables. Llegir poesia ens fa més humans. Escriure’n, per tant, eleva els poetes a la categoria de bruixots de la tribu, de líders generosos, dels elegits de forma tàcita i natural per la comunitat per esdevenir guies silents del camí ètic, moral, social, cultural i nacional de la gent i del país.

Tot això surt a rotlo perquè aquests dies Mallorca viu la devuitena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, amb poetes de categoria internacional, com la canadenca Denise Desautels; el romanès Ion Muresan; el portuguès Nuno Judice; el polonès Adam Zagajewski o els catalans Narcís Comadira, Carme Riera o Jaume Munar. Participen, aquests i altres poetes, a la Festa de la Poesia de la Mediterrània d’avui dissabte, però també els hem poguts sentir en els “recitals descentralitzats” a Manacor, Inca o Santanyí.

El Festival és possible gràcies a l’impuls generós de Biel Mesquida i de la Fundació Cases Museu, però sobretot també gràcies a l’empenta econòmica de les institucions. Sovint parlam de l’educació i la sanitat (també dels serveis socials) públiques com a potes indispensables de l’estat del benestar. Volem pagar imposts perquè volem disposar d’uns serveis públics de qualitat i universals. Dins aquests serveis públics, qualsevol societat moderna i avançada al seu temps hi hauria d’incloure sempre la cultura en general i, per ser més vulnerable i desprotegida, la poesia en particular. No fer-ho ens farà més pobres, més bruts, més salvatges i més dissortats.

Que la vida ens sigui lleu, damunt aquest matalàs de paraules, davall aquest sostre de versos. Llarga vida al nostre Festival de la Poesia de la Mediterrània!