OPINIÓ

A Biel Majoral, amb gratitud

El mateix dia que Leo Messi i la Trinca. El mateix dia que Núria Picas i Ernest Benach. El mateix dia, també, que Carme Junyent i Gemma Rigau. Tot va passar el mateix dia i ell, amb americana vermella de retxes blanques, elegantíssim, també hi era. Biel Majoral, mestre de mestres, cantador, forjador de consciències, rescatador de paraules, constructor de relats, l'home de la veu trencada i la mà forta, el dels ulls petits i fondos que alberguen unes ninetes que quan miren i parlen punxen com agulles, com ho fan els rostolls dels camps segats. Biel Majoral ha rebut, idò, aquesta setmana, la Creu de Sant Jordi.

En la figura de Biel Majoral s'hi ajunten un profund arrelament a la terra (parl de la terra física, dels sementers i les cloves, de la vinya i la marina, dels figuerals i els ametlerars, parl del país), un cultiu pertinaç de l'intel·lecte (car és des de la idea i la raó, des del pensament i la paraula, que podem construir relats capaços de seduir i transformar), i una recerca conscient i intencionada a l'immens guaret de la tradició i la cultura popular.

Biel Majoral ha estat, i és, un politxó temperamental de coherència nacional que ha servit perquè generacions de mestres servassin amb entusiasme la presència activa de la nostra llengua a les aules de cada racó del país.

El mestre de mestres algaidí és un personatge que genera controvèrsia. Ho saben els qui el coneixen. I els qui no el coneixen tant, també. No és, però, un polemista gratuït. Majoral incomoda els possibilistes, els pragmàtics, els aigualidors del discurs, els que rebaixen la utopia, els diu les veritats que no volen sentir, els retreu els abaratiments del somni, els alerta del camí tort que han pres. I és clar, no agrada, això.

Però més enllà de la controvèrsia i d'aquest enfilall de virtuts, per damunt tot, Biel Majoral és un home carismàtic, un seductor de la paraula, una persona que parla des de l'ànima fonda, amb autenticitat, sense subterfugis ni mitges veritats. L'he vist cantar desenes de vegades. L'he vist parlar encara més voltes. Davant auditoris heterogenis és capaç, amb un mateix discurs, de seduir el jove militant i abrandat que braveja de ser antisistema i també de trobar la complicitat de la madona d'estirp pagesa i mans clivellades. Parla des de l'ànima, Biel Majoral, i canta des del cor. A totes les escoles de semiòtica haurien de posar-lo a ell cantant: la modulació de la veu adequada a cada passatge del romanç, la posició de les mans, la posició corporal, els somriures, les dents serrades, la contenció, la ràbia, l'explosió i, sobretot, la mirada, a través de la qual sembla que puguem llegir no la lletra, sinó l'ànima de la cançó.

Avui dematí (ahir per a l'amable lector) m'ha sobtat que en el resum de Catalunya Ràdio de l'acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi no anomenassin Biel Majoral. Igual que trob una oportunitat perduda per part del Govern de la Generalitat el fet de no haver-lo nomenat a ell com a portaveu dels reconeguts: un home de país, un vertebrador de la nació, un valent de la paraula i de la cançó. Cert és, i també ho trob un encert, que ho va ser Núria Picas, esportista de renom internacional, dona i de clara vocació nacional també.

Una vocació nacional que Biel Majoral també ha sabut traslladar al món de la política. Històric candidat electe com a conseller preautonòmic pel PSM ja l'any 1979, aquell jove Majoral no va deixar mai de batallar per allò que creia, lluny de sectarismes de partit, sempre amb la idea i el somni com a estendards del seu pensament.

La trajectòria de Biel Majoral, tant dins el món de la lingüística, com dins el de la docència, com dins el de la cultura popular, és indestriable de la d'un altre gran cappare que no va amollar mai. Antoni Artigues, el seu amic de l'ànima, el va acompanyar sempre, i Majoral va mostrar sempre envers ell un amor, una veneració i una admiració incondicionals, segurament perquè sabia ben cert que una part importantíssima, cabdal, del seu creixement personal hauria estat impossible sense Artigues al costat. L'enyorat Antoni Artigues, i tots els que han fet costat a Biel Majoral en el seu camí de vida, han rebut també un bocinet d'aquesta Creu de Sant Jordi.

Per la militància, per la perseverança, pel compromís, per l'autenticitat, per la senzillesa, per la lluita, per la fidelitat al país, per fer de baula de transmissió i reconvertir una tradició fòssil que s'esllanguia en una cultura popular viva i sentida, per ser mestre de mestres i ser-ho amb totes les conseqüències, Biel Majoral havia de rebre aquesta Creu de Sant Jordi, que enorgulleix tots els catalans de Mallorca, tots els mallorquins.

Res del que som avui cada un de nosaltres seria igual sense Biel Majoral. I és convenient, recomanable i bell de poder reconèixer en vida els fruits de la tasca incansable de tots aquests anys.

Així idò, l'enhorabona, Biel Majoral. I sobretot, les gràcies. Moltes gràcies. Et seguirem les passes mentre ens vagis davant. I caminarem com ho has fet tu si un dia els anys t'aparten del camí.