OPINIÓ

Brunet a Serrella

“Vés alerta, Miquelet”, li devia dir sa mare. Però ell, ànima intrèpida, cor desbocat, geni irredempt, s’enfilà a la figuera, en caigué i es va rompre el ballador de l’anca. Avui, aquesta lesió s’hauria adobat en un no res, però aquell llunyà 1928 va resultar fatídic per a l’infant de can Barral. Us parl avui de Miquel Brunet, el pintor manacorí. A ca seva, empesos a trobar-li un ofici, però també condicionats per la dèria artística irrefrenable del petit Miquel, varen intentar que fes de sastre, perquè pogués avançar una pesseta, tot pensant que “amb aquells 'monigotes'” no tendria per viure.

Coincidint amb el centenari del seu naixement, en el Manacor rural i semianalfabet del 1919, s’ha inaugurat aquests dies passats 'Brunet a Serrella', una exposició antològica sobre l’obra del genial pintor manacorí. Serrella és la finca propietat del seu fillol, on Brunet visqué els darrers anys de la seva vida i on també el seu marmessor té cura del llegat de l’artista.

Com devia ser la vida a Manacor els anys vint i trenta? Els anys de la dictadura de Primo de Rivera? I els anys de la República? I molt més encara, els anys de la guerra i la dictadura franquista? Misèria, fam, analfabetisme, un poble encara molt girat cap a la terra, poc industriós, amb poca consciència de cultura, però alhora amb una vivor identitària fora de cap casta de dubte. He pensat sempre que és un autèntic miracle que amb aquest panorama poguessin sortir genis creadors de la talla de Jaume Vidal Alcover, Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera o Jaume Santandreu.

Per a mi, el naixement de Miquel Brunet com a artista és, també, com una ametla que s’adreça. He pogut ser a Serrella aquests dies i de la mà del seu marmessor he tengut accés al que curosament conserva de l’obra del seu padrí jove. L’obra és ingent. Miquel Brunet va néixer amb un llapis a la mà i durant els seus gairebé noranta anys de vida no el va amollar mai. Dibuixava amb els carbons del braser, pintava tintes xineses amb caramutxes, arribà a l’oli amb l’espàtula abans que amb el pinzell. La mà li anava tota sola.

Brunet, el pintor de can Barral, el sastre coix, en paraules de Guillem Frontera, era “l’artista que he vist dibuixar amb un traç més segur”. Miquel Brunet habitava a na Camel·la, l’emblemàtic passeig de mèlies, hídries i pedrissos que tan bé va saber retratar. Però no hi vivia: ell era sempre dins la pintura. Vivia dins la pintura. Es tancava durant hores al seu estudi de devora la pista dels cavalls i allà, des de la seva poderosa imaginació, des de la seva creativitat inestroncable, dibuixava i pintava com només ho han fet els grans genis de la història.

L’arribada de les avantguardes ha estat malinterpretada i aprofitada pels impostors, que, sense dominar les tècniques més elementals del dibuix i la pintura, s’hi abocaren sense complexos. Brunet, en canvi, arribà a les tècniques deconstructives de la pintura com ho havien fet, també, mestres del pinzell com Picasso o Miró. Després d’explotar totes les tècniques figuratives, després d’esgotar-les fins al darrer esquit de pintura, Brunet també festejà el cubisme, l’abstracció geomètrica i altres tècniques que només un geni com ell podia desenvolupar amb la veracitat del traç, amb la sinceritat del color, amb l’autenticitat de la textura.

A Serrella hi ha un quadret molt petit, tendent a l’abstracció, tot mascarat. El va retornar a Brunet Rafel Amengual. Amengual havia rebut la visita de Joan Miró i el pintor de Montroig li insistia que havia de cremar aquell quadre, perquè no li podia llevar la vista de damunt. És la màgia de la pintura brunetiana.

El que més ve de nou, però, és el seu tarannà. Tot i l’origen vilà, Miquel Brunet era un home de foravila. Gallines, conills, colomins. Cavalls, també. No li agradava anar a les inauguracions de les exposicions que feia fora de Mallorca. “S’enyorava com una bèstia”, diu Miquel À. Soler, el seu fillol. I, a més, tenia molt clar que no necessitava que el coneguessin a ell, sinó a la seva obra.
Discreció i humilitat. De moderació, ben poca, perquè va viure abocat a la creació cada un dels dies que va viure i a la intensitat i passió més vitalistes amb què hom pot travessar per aquest món a voltes dolorós a voltes hedònic i feliç.
Feliços som avui, tots nosaltres, de poder gaudir de les pintures i els dibuixos, també de les escultures, de Miquel Brunet. Per poc que pugueu, visitau la seva exposició a la Torre dels Enagistes de Manacor. Res serà igual dins vosaltres en haver-lo conegut.