OPINIÓ

Contra les cordes del relat

Fa poc més de tres anys MÉS per Mallorca s’estrenava en unes eleccions autonòmiques amb uns resultats històrics: a frec dels 60.000 vots, i a frec del 15% dels votants. Quarta força, molt a prop de l’emergent Podem, i no gaire lluny del desgastat PSOE. Una triple conjuntura facilità la gesta: la feina pacient de Biel Barceló i el seu equip per pacificar i unificar l’esquerra sobiranista a Mallorca (malgrat el fiasco de les primàries i el desastre en la gestió del conflicte amb Esquerra Republicana); la destrucció (sembla que definitiva) del monopoli bipartidista arreu de l’Estat, amb la irrupció de Podem i de Ciutadans com a marques blanques dels dos grans partits espanyols; i finalment la política megalomaníaca i patològicament catalanofòbica de José Ramón Bauzá.

MÉS haurà tengut durant els quatre anys una vicepresidència del Govern autonòmic (a més de les conselleries de Turisme, Medi Ambient i Cultura) i la presidència del Consell de Mallorca, a més de la batlia de Palma en l’etapa final del mandat que acaba el pròxim mes de maig. Antoni Noguera és l’únic que sembla haver aprofitat el seu pas per la planta noble de Cort i, més que desgastat, sembla que n’hauria sortit reforçat. Però és només una sensació personal, més que no un fet constatable de manera fefaent. No és menyspreable la bossa de vots que l’efecte Noguera podria aportar a MÉS des de la seva candidatura a Palma, on no té mala premsa i on sembla que ha sortit més reforçat que els seus companys socialistes de govern.

Altra cosa ben diferent són els papers al Govern i al Consell. A l’Executiu autonòmic, MÉS hi ha tengut un paper més aviat indolent, com si malbaratàs el poder que suposa liderar tres conselleries, tenir tota una vicepresidència del Govern a les mans... No podem dir que hagin contravingut el seu programa, però tampoc no l’han executat amb l’amplitud que ens hauria agradat a molts.
Al Consell governat per Miquel Ensenyat el plat fort haurà estat, sens dubte, la construcció de l’autovia Llucmajor-Campos. Li ha sortit contestació, al projecte, però molta menys de la que li hauria sortit a un projecte liderat pel Partit Popular, mal que hagués estat el mateix. És indiscutible, tanmateix, que la construcció d’una autovia, per més que se’n queixin amb la boca petita o en petit comitè, no agrada als militants, simpatitzants o votants de MÉS. Per dir-ho amb paraules planeres: no és el mateix no executar el teu programa “perquè no ens ho deixen fer” que executar una obra que és als antípodes del que pregonaves quan miraves de caçar votants.

A tot això hi podríem ajuntar la possibilitat, gens remota, que tenguem un superdiumenge electoral amb comicis autonòmics, locals, europeus i, alerta, espanyols, que suposaria un cop important per a les formacions sobiranistes d’arreu de l’Estat, que es veurien perjudicades per la polarització entre els eixos PP-Ciutadans i PSOE-Podem.

A MÉS li cal un relat guanyador. Segurament diferent. Segurament repensat. La incorporació d’Esquerra Republicana a les candidatures del Parlament i del Consell, més ben treballada que fa tres anys, hauria de servir per reforçar el puntal sobiranista de la formació i, per tant, per marcar línies vermelles en les negociacions per formar govern i per fixar fulls de ruta en els calendaris postelectorals. Si no fos així, no s’entendria l’entrada de gent com Agustina Vilaret i Mateu Matas, Xurí, a les candidatures.

MÉS tendrà a favor, com ja hem dit, la força d’Antoni Noguera a Palma, però també una previsible pèrdua de pistonada de Podem, en contínua crisi interna. En contra, un presumpte reforçament del PSOE després d’haver foragitat del govern espanyol Mariano Rajoy i la llunyania de les malifetes de José Ramón Bauzá.

Però el que més costarà, i és on més feina haurà de fer el partit que ara liderarà Miquel Ensenyat, serà la construcció d’un relat coherent, creïble, atractiu i aplicable als moments de govern. Un relat que Miquel Ensenyat, amb el seu toc desenfadat, tendent al populisme, ben connectat a la realitat d’avui, present a les xarxes socials, ha de saber vendre a l’electorat. Miquel Ensenyat no és Biel Barceló. Miquel Ensenyat no és indolent, amb tot el que això té de bo, però amb tot el que té, també, d’arriscat i perillós. Miquel Ensenyat sí que té carisma. Miquel Ensenyat sí que té fusta de líder per encapçalar qualsevol govern que li posin al davant. Però per fer què? La resposta a aquesta pregunta l’ha de donar aquest relat nou capaç de fer que el seu electorat el voti, com deia aquell, “amb il·lusió”, i no “perquè no hi ha res més”. Apel·lar al vot captiu és fracassar. Les victòries les dona la il·lusió.