OPINIÓ

Creure és criança?

La nina s’acosta a la porta del bany de casa. Hi toca. “Què fas, mon pare?”. “No és compte de butzes” , li diuen per resposta. I com que “creure és criança”, l’infant se’n torna, amb un sentiment on s’entremesclen la intriga, la resignació i la seguretat que allò ha de ser així com li han dit que és. Una relació jerarquitzada, segurament natural, entre el pare i la filla. La generació precedent mostra camins i guia la que l’ha de succeir perquè els valors es transmetin tal com manen els preceptes seculars. Podem valorar la situació de forma més o menys justificable, àdhuc convenient, en la majoria de casos, si ens atenem a la desorientació que molts dels nostres joves sembla que pateixen avui quan es tracta d’abordar l’escala de valors.

Però no era exactament d’això, que voldríem parlar avui, sinó d’una relació jerarquitzada que ens esfereeix tant com ens indigna, que ens escarrufa tant com ens repugna. Aquesta setmana, que és fresc, agents de la policia espanyola han requisat els telèfons mòbils personal i professional del periodista Kiko Mestre, treballador del 'Diario de Mallorca'.

La confiscació està relacionada amb la investigació del cas Cursach i sembla, també, que amb la revelació d’informació que, suposadament, violaria el secret de sumari decretat per al cas, que instrueix el jutge Miquel Florit, en substitució de Manuel Penalva, que, atenció, en va ser revocat per pèrdua d’imparcialitat.
Els pobres mortals que vivim només amb ganes de viure i que passam els dies immersos en les nostres cabòries quotidianes, allunyats de l’ànsia de poder i molt més encara de l’ànsia de riquesa, tenim serioses dificultats per comprendre què passa per dins els capets corruptes d’aquesta gent que mou i talla fils com qui enforna panades el dia de Pasqua. El poder i els doblers semblen una droga dura, addictiva, que fa perdre el món de vista als qui l’han tastat. És profundament trist que puguem arribar a pensar que aquestes maneres de ser i d’actuar són consubstancials a la nostra convivència, a la nostra existència, al nostre sistema de viure i conviure.

Els escàndols del cas Cursach, dels quals estic convençut que només sabem allò que el personatge en qüestió ha decidit que ens convé saber, reflecteixen, i molt, allò que el gran Guillem Frontera reflectí en el seu cèlebre 'Sicília sense morts'. Sense morts, de moment. Perquè ja ho veurem, on s’ajaurà en Gelat.
En qualsevol cas, no era d’ell, que volíem parlar avui, sinó d’aquesta confiscació d’aparells mòbils per ordre judicial a uns periodistes que ni tan sols estaven imputats en el cas. I és aquí que tornam a la jerarquia inicial. En què hem convertit el nostre sistema? L’estat de dret, administra drets vertaderament? Som lliures? Qui fa les lleis? Qui tria els qui fan les lleis? Els qui fan les lleis escolten els qui els han triats per fer-les? Són inqüestionables, les lleis? Estan totes ben fetes? La Constitució és intocable? L’han feta i “consensuada” persones? O la tragueren de la marmita de Panoràmix en temps dels visigots? I més encara: els qui interpreten aquest maremàgnum legal que sembla més pensat per coartar la nostra llibertat que no per potenciar-la, són infal·libles? Quina ascendència de poder tenen sobre nosaltres?

Sigui com sigui, el jutge Florit ha tocat una tecla que estàvem, fins ara, molt poc avesats a sentir sonar: s’ha atacat el secret professional d’un periodista. Com tantes vegades, s’ha volgut matar el missatger en una actuació que pot marcar un precedent perillosíssim i que posa en qüestió la llibertat de premsa i la llibertat d’informació, puntals bàsics de qualsevol sistema democràtic. Quan aquest secret professional i aquesta llibertat d’informació són qüestionats pels ressorts del poder oficial, que, no ho oblidem, és l’administració comuna, som davant l’inici de la podridura d’una fruita que hauríem de voler sempre aferrada a l’arbre.

Els periodistes i alguns representants de partits polítics han sortit tot d’una a solidaritzar-se amb Kiko Mestre. Tanmateix, més enllà de la solidaritat gremial, la situació no sembla haver generat gaire preocupació entre el gruix de la indolent població mallorquina, més pendent, segurament, del plantejament de la nova temporada turística o del sorteig de la Xàmpions o de la darrera cançó de Rosalía que no d’allò que toca el viu del sistema que fins ara hem sostingut, que fins ara ens ha sostingut. Fins ara, intuíem que alguna cosa fallava. Avui ja sabem del cert que la fallada és general. Caldrà molta valentia per baratar els mecanismes de poder. Qui gosarà dir a l’emperador que va en pèl?