OPINIÓ

Dona: una revolució de classe

El Dia de la Dona Treballadora ha esdevingut una autèntica demostració de força en la reivindicació de la igualtat per part de les dones. Sovintegen a les xarxes aquests dies comentaris que recorden les diferències entre homes i dones. No som gaire amic de les etiquetes estereotipades. Apel·lacions a la maternitat, a l’amor incondicional, a una suposada dolçor o candidesa a l’hora de prendre decisions o d’exercir el poder m’arriben a semblar, més d’una vegada, una interpretació esbiaixada d’allò que vertaderament ha de significar aquesta diada: la punta de llança per trencar estereotips, per tallar d’arrel la violència masclista, per garantir la igualtat d’oportunitats, per igualar les tasques en les cures d’infants i persones dependents, per igualar les tasques a la llar, per fer que es cobrin els mateixos sous per fer les mateixes feines, per aconseguir que la maternitat no sigui una càrrega insalvable en la progressió professional de les dones. És un argumentari que pren solidesa a mesura que passen els anys.

Durant la vaga dels docents i les manifestacions que l’acompanyaren i la seguiren vàrem descobrir una Mallorca que no coneixíem. Una Mallorca compromesa, no sectària, transversal i, sobretot, organitzada. Una Mallorca que, aquesta vegada sí, va ser capaç de tombar els mals vicis tirànics de José Ramón Bauzá i el seu govern.

El potencial del poble mallorquí, que sempre havíem prejutjat com a abúlic, menfotista i panxacontent, abonat als mil·lenaris tanmateixos, aquest potencial, dèiem, ha romàs intacte durant aquests anys. Assistim, ara, a una nova forma de revolta, a l’aparició d’un nou grup amb consciència de classe: les dones. La reivindicació de la igualtat, un dels conceptes primigenis que han acompanyat des de sempre l’alçament contra els privilegiats i contra el poder, ha esdevingut eix vertebrador de les dones, que s’han organitzat i que reclamen, amb tanta urgència com convicció, un canvi definitiu en l’'statu quo'. La millor mostra de la certesa que subjeu en les reivindicacions de les dones és l’alçada de la coa de la dreta en afers que fins ara es consideraven com allò que se sol dir com a “qüestió d’estat”. Uns afers que s’engronsen (depenent de qui s’hi refereixi) entre allò que podem considerar com a pilars fonamentals de qualsevol democràcia i la cançoneta d’allò que anomenam políticament correcte. Entre aquestes qüestions, òbviament, hi ha la violència masclista, fins ara considerada una xacra per part de tots els discursos que omplen l’arena pública.

Així, aquest presumpte consens (recordem que els violadors de la Manada són encara en llibertat) s’ha vist seriosament qüestionat per l’aparició i enravenada fogosa de l’extrema dreta, sempre subjacent, i a la fi desemmascarada. El feminisme organitzat qüestiona les bases de funcionament de la societat i reclama cara alta (no hi ha com la raó històrica i el sentit fondo de necessitat de justícia per anar cara alta pel món) uns drets que molt sovint l’extrema dreta, la dreta i fins i tot determinada esquerra es cuiden de negar que estiguin conculcats. Li sona de res, a l’amable lector, el negacionisme?

Tot i el seu caràcter intrínsecament injust, el capitalisme sustenta la seva estabilitat en la configuració d’una classe mitjana que pot viure en estat del benestar estandarditzat i còmode, mentre paga hipoteques i factures de llum alhora que sufraga sopars i gintònics o viatges a ciutats europees. Així, només si falla l’economia trontolla el sistema. Hi ha, però, una altra qüestió, arrelada en el més profund sentit de la dignitat humana, que també el pot fer trontollar: tots hem de ser iguals i tots hem de tenir les mateixes oportunitats. I aquesta, sens dubte, és la base de la revolta feminista, que és, a la fi, la base de la revolta de classe que necessita el segle XXI, la gran revolució que, si més no, farà tremolar un sistema massa avesat a fagocitar qualsevol qüestionament just abans que comenci a prendre cos.

La transversalitat del moviment feminista sembla assegurar la inserció en els relats polítics, més que no la creació d’un moviment parlamentarista que vulgui canviar el sistema des de dins, que ha estat, tantes vegades, l’error que han comès tantes de revoltes vinculades al sentiment de classe quan s’han vist amb el suport popular suficient per creure que podrien canviar les regles del joc des de dedins.