OPINIÓ
Opinió 08/01/2016

Dos no es barallen si un no vol

4 min

En qualsevol país lliure i sobirà de tradició europea les opcions polítiques es mouen en un complex arc que va d’esquerra a dreta. Des de l’intervencionisme proposat per l’esquerra al liberalisme i el laisser-faire aparent de la dreta. Cadascuna d’aquestes opcions pot venir pigada per diferents populismes de discurs més o menys lax, més o menys agressiu, més o menys fàcil. I no obstant això, quan hi ha un país que malaveja ser lliure però no ho és, el ventall ideològic es converteix en un creuer de coordenades. D’esquerra a dreta, la x, que marca les simpaties amb la classe obrera o amb les patronals, amb les elits o els pàries, segons la ubicació que li pertoqui. De dalt a baix, la y, el sentit de pertinença al país i les ànsies per alliberar-lo del jou de la metròpoli, o al contrari, la submissió colonial a les polítiques que, sovint secularment, espolien i anorreen l’economia i els trets diferencials de la nació oprimida.

És un esquema que es repeteix aquí i allà i que, arran de l’eclosió de l’independentisme al Principat, ha generat una escampadissa d’opcions ideològiques que són vistes i qualificades per l’electorat, pels ciutadans, a banda i banda de la creu de coordenades. Les passades eleccions del 27-S, presentades com un plebiscit, i viscudes així per uns i altres, atorgaren una preponderància indubtable a l’eix de la y, el de la identitat nacional, el de la sobirania contra l’statu quo. Els resultats, tant en percentatge de vots com en nombre d’escons, varen ser llegits a partir d’aquest paràmetre: majoria insuficient atenent al percentatge de vots; majoria absoluta parlamentària per dur endavant el mandat dels ciutadans de Catalunya per iniciar el procés de desconnexió de l’estat. No és gens agosarat dir que l’endemà de les eleccions del 27-S ningú feia la lectura a partir de la l’eix esquerra-dreta, que després de tres mesos d’acusacions i retrets sembla que alguns s’entesten a ressuscitar.

Si no haguéssim estat un país sense esquarterar i m’hagués estat permès de votar, molt probablement m’hauria inclinat per l’opció de la CUP. Assemblearisme, classes populars, lluita contra el sistema i independentisme no sols per aplicar la plena sobirania, sinó per crear un país nou i diferent, agosarat, revolucionari. Clar que sí. I clar que sí, també: cap dubte ni un que Junts pel Sí i la CUP s’entendrien perquè, tenint en compte totes les diferències del món, compartien, sens dubte, un objectiu comú, pel qual la majoria dels votants d’una i altra opció els havien donat suport. És obvi que la coalició Junts pel Sí beneficiava Mas, diguem-ne que li salvava el coll, políticament parlant, i que qui s’hi sacrificava eren Esquerra Republicana i Oriol Junqueras. D’altra banda, l’ANC o Òmnium poden haver perdut la centralitat o la transversalitat que tenien abans en incorporar alguns dels seus membres a la llista de Junts pel Sí, fet que podria ser entès com un error, atesa l’absència de la CUP en aquesta llista. També és obvi que per a un determinat electorat aquell independentisme oficial, de l’establishment català, no resultaria simpàtic. D’això, i del carisma, la contundència i la coherència de David Fernández, els cupaires en tragueren petroli.

I vist el que ha passat, els hauria votats igualment? No ho crec. Ara bé, crec que s’ha de tenir prou sang freda per valorar les postures de cadascú, per no cremar totes les naus a la primera desavinença de torn, per no dinamitar una feina d’alta enginyeria sociològica feta amb cura i excel·lència durant el darrer lustre.

Dos no es barallen si un no vol. Hi ha hemeroteca a banda i banda que atribueix incoherències i incompliments de promeses, tant a Mas com a la CUP. El primer, acorralat, sap que la seva única sortida política és la de liderar el procés, i per això s’hi aferra com a un ferro roent. De fet, no escapa a ningú que la fórmula de Junts pel Sí, amb un número u no presidenciable, i amb la societat civil per davant dels polítics, però amb Mas de candidat a la presidència, s’aguanta amb pinces i ha estat una fórmula per salvar-lo políticament. Però tampoc no hi ha dubte que la CUP, amb la seva postura, ha malbaratat l’oportunitat de qüestionar l’statu quo, l’oportunitat de ser vertaderament antisistema, tot trencant un ordre imposat militarment des de fa tres segles. A mi, que la CUP es faci forta en les seves postures no em ve de nou. Al contrari, sempre havia lloat la seva negativa a formar part de governs on la seva opció fos minoritària. De somnis abaratits, ja en tenim molts els votants de minories governant com polls entrats en pastura. Per mostres, els botons de PSM o MÉS aigualits en els diferents governs de progrés d’aquí.

Jo, si hagués estat en el lloc de la CUP, hauria facilitat la investidura de Mas. I si hagués estat en el lloc d’Artur Mas, hauria fet una passa al costat entenent que feia un acte de servei al país. Ni dogmes, ni orgull, ni prejudicis. Simplement una oportunitat històrica per al país que tots diuen defensar.

Quan escric aquestes línies, representants d’un i altre bàndol (quina llàstima haver de parlar de bàndols en aquest costat de l’espectre polític) estan reunits per mirar de trobar el desllorigador a l’atzucac on s’han ficat. Només esper que hagin sabut actuar amb responsabilitat, tot sabent que tenen una nació sencera al darrere, expectant per l’acord més important dels darrers 300 anys.

stats