OPINIÓ

Estimat Juli Fuster, o no

No ens coneixem personalment. No obstant això, fa devers quatre mesos venguéreu a Manacor per acompanyar la vostra consellera Patricia Gómez, que venia a fer-hi una conferència a l’OCB. Qui feia la conferència era ella, però en arribar al torn de preguntes del públic fóreu vós qui agafà la paraula per respondre els dubtes i reclamacions dels assistents –ja se sap que per a segons quins aspectes ‘tècnics’ estan més al dia els directors generals que no els consellers...–. Jo vaig aprofitar per demanar-vos si exigiríeu el català com a requisit per accedir a les places de feina de la vostra conselleria. Pel que he pogut veure ara, no em diguéreu mentides. “La llei preveu situacions d’excepcionalitat en el nostre àmbit, que tenen el seu sentit”, em diguéreu. N’hi deveu trobar molt, de sentit, he vist aquests dies. Heu dictat una resolució que s’ha fet viral. Ni metges, ni farmacèutics, ni dentistes, ni infermers hauran d’acreditar coneixements de català per poder fer feina aquí.

El que xoca sempre de tot això són les bones paraules: “Tenim lingüistes a la Conselleria i també a Son Espases i feim feina per normalitzar la comunicació externa i interna i tota la cartelleria”. No va malament una rentadeta de cara. He estat a Son Espases, i les comunicacions en paper que n’he rebut, ai las, han estat sempre en espanyol. Es veu que la feina encara no ha arribat a bon port.
Però, i la part humana? La comunicació directa? Ja ho deixàreu ben clar, aquell dia a Manacor: “Hem de donar prioritat a l’assistència sanitària, enfront del requisit lingüístic”. Valenta assistència! M’és tan difícil concebre com a assistència correcta la d’un professional públic que no sols no parla la meva llengua –que també és la vostra, senyor Fuster– sinó que, a més, em reclama que sigui jo qui canviï de codi per poder-me fer entendre. Davant un metge parlam del nostre estat, hem de definir amb precisió el nostre estat físic, la nostra simptomatologia, el nostre estat anímic, les nostres preocupacions davant el nostre malestar. No apel·laré a les dificultats que pugui tenir la gent de més edat per expressar-se amb fluïdesa, i sobretot amb precisió, en una llengua que no és la seva. No. Apel, simplement, als drets dels catalanoparlants d’aquesta terra, que també és vostra, senyor Fuster, de ser entesos i atesos en al seva llengua –que també és la vostra, senyor Fuster–. I apel, també, a la intimitat del moment, al tracte humà, a les comunicacions tan delicades que de vegades ens han de transmetre els metges. Per a mi, i per a tants d’altres, és necessària aquesta serenor tan natural que ens atorga el fet d’anar a un hospital o a una consulta i sentir que ets a ca teva i que t’atenen en la llengua del país, que és la teva, i que també és la vostra, senyor Fuster.

Que la Guàrdia Civil o la Policia Nacional –que també pagam nosaltres– exercesquin de guàrdia colonial no ens ve de nou. Però que en un àmbit tan sensible –i amb les competències transferides a la CAIB!– com la sanitat se’ns obligui a tòrcer el coll és més mal d’empassar que un tassó de llet agra.

Em direu que vós l’estimau, la llengua. Que també és la vostra, i que per res del món la voldríeu menystenir. Però les llengües, com tantes altres coses en el món, d’amor, no en viuen. Seria com que vós haguéssiu de viure de l’aire del cel. Aquell dia a Manacor parlàreu de normalitzar. Normalitzar, senyor Fuster, no vol dir estimar. Vol dir, senzillament, fer normal l’ús de la llengua –la nostra, en aquest cas– en àmbits on fins ara no ho fos. No fer normal la llengua, que ja ho és, sinó fer-ne normal l’ús. I eximir els professionals d’un àmbit públic de conèixer i usar la llengua del país no sembla la millor manera de començar.
Aquests dies molts de votants s’han acarnissat amb els vostres companys de govern, els sobiranistes de MÉS. Jo no ho faré. Us parl a vós, senyor Juli Fuster. M’agradaria saber de quina pasta us feren, en quina lluna vàreu néixer, què us donaven per sopar quan éreu petit, per mirar d’esbrinar com és que no heu entès res. Vós sabeu, senyor Juli Fuster, per què, per qui i per a qui i amb qui governau? Sabeu gràcies a qui? I gràcies a què? Recordau la gran manifestació del 29-S contra les polítiques lingüicides del radical José Ramón Bauzá? Sabeu per què la férem? Recordau la Llei de funció pública bauzaniana? Recordau que els del vostre partit hi volgueren ser, també, en tot aquell sarau d’indignació col·lectiva?

Tenc entès que pel Consolat hi hagué paraules gruixades i que us han fet rectificar aquesta traïdoria capritxosa d’agost. Esper que sigui així, i que mostreu cara per explicar-ho. Sense esperar altra resposta vostra que no sigui la modificació immediata d’aquesta resolució, us salud molt enutjadament.