OPINIÓ

Festes i identitat, si no s’avenen que s’encontrin

Els anys noranta del segle passat foren per a mi els de la descoberta de les festes populars. Tenia vint anys i una consciència de la fal·lera identitària a flor de pell. Perseguia senyes i marques del que som trescant senderes incertes i mirant davall cada pedra al costat del camí. Demanava paraules als de ca nostra. Els les feia repetir. Llegia. I tot hi ajudava, certament. Però allò que va ser per a mi vertaderament revelador identitàriament parlant va ser la festa de Sant Antoni d’Artà. Allà vaig comprendre un sentiment unitari de poble, d’una gent que anaven tots a la una, d’una celebració global que vivien amb igual intensitat, desig i oportunitat des d’infants d’uè fins a velletes amb gaiato, passant pels jovenets i jovenetes de les primeres besades, les bergantes i bergants desfets sexualment i els madurets del vull i no puc. Tot plegat, amarat amb quantitats importants de suc, que trobava sempre la paret d’un menjar abundant i generós fos on fos la casa on et dassin posada.

I hom no comprenia, en aquell moment, i potser ara tampoc, si era primer l’ou o la gallina. Si Artà tenia aquelles festes precioses perquè era un poble amb una societat civil activa i cohesionada o, per contra, era perquè sabia fer festa en comunió que aconseguia ser un poble conscient de ser qui era.
A banda de la cohesió interna, hi detectava jo, també, la necessitat de qualsevol extern, etnolingüísticament parlant, d’adaptar-se a la llengua i a la vivència artanencs si volia viure de forma plena la festa. En una paraula: no es podia viure la festa completa sense mallorquinitat ni sense catalanitat.

Els noranta, a les festes populars de Mallorca, i sembla que d’arreu d’Europa, foren els de la represa després de la fosca postrural de les tres dècades anteriors. Les festes creixien de forma sostinguda. Esdevenien felices, aquelles celebracions antany somortes. La rialla, el suc, el sexe, però sobretot el sentiment de pertinença, anhelat per uns joves que volien saber qui eren convertia la festa en un ritual emocionant i esperat tot l’any.

L’arribada del segle XXI suposa l’esclafit (en tots els sentits que puguem donar al mot) definitiu d’aquest creixement, les festes deixen de ser locals i passen a ser illenques. El desplaçament de joves d’arreu de Mallorca per anar a Pollença, a la Pobla, a Artà, a Manacor, a Sóller es converteix en una tradició més. Els joves de Palma, potser més necessitats que ningú d’aquest sentiment de pertinença, s’aboquen a les festes de l’illa. Hi acudeixen. Hi participen. S’hi reconeixen. S’hi descobreixen com a mallorquins.

Però ara aquelles festes ja eren massives. Massives volia dir que hi participava tothom? No exactament. Infants i majors eren desplaçats per les estrelles rutilants de la festa, els joves, que n’ocupaven la corba més bombada de les coordenades espai-temps. Joves, a més, que molt sovint ni tan sols eren de la comarca.

I va ser així que la festa esdevingué un mercat, una fórmula exportable arreu. Els joves del segle XXI no anaven de pubs. La moda de les revetles d’estiu semblava mancabar i, a més, només era a l’estiu. Tots els pobles volien una festa com la d’Artà, com la de Manacor, com la de Pollença, com la de Montuïri. Una festa disbauxada que donàs vida al poble. Potser foren els pioners els del Much, a Sineu. I després comparegueren l’Embala’t a Sencelles, les Clovelles a Petra, i tantes d’altres, que compareixeran.

Festes indubtablement mallorquines. Festes, les antigues i les noves, que refermen aquest sentiment de pertinença. Festes, les noves i les antigues, que mantenen el patró del segle XXI de suc i sexe, i de circuit mallorquí de disbauxa.
L’escrit d’avui només és un toc d’alerta. No tenc la certesa que hagi passat, però sí que en tenc la sensació: s’ha trencat la corretja de transmissió. L’imperi dels joves, atractiu, llépol, alegre, trepitja els espais sacralitzats de la festa, ignora el contacte amb les generacions anteriors, perd determinats valors. A les neofestes ja apuntades, és òbvia, l’afirmació. A les tradicionals, més que sospitosa. Fa la impressió que avui les festes, totes, es viuen com si no hi hagués d’haver demà, com si no hi hagués hagut ahir.

D’altra banda, també és evident que racionalitzar massa la vivència de la festa tampoc no és bo, car ens fa perdre la frescor i l’espontaneïtat que li són necessàries. El que en faig avui és, simplement, un primer diagnòstic. I ja se sap que els primers diagnòstics són sovint erronis.

Etiquetes