Podríem dir que fins ben passat el primer d’octubre la situació política catalana, directament associada al que anomenam el procés, ha estat comandada per l’agenda dels partits independentistes. Més encara, per la perserverança i la determinació d’entitats cíviques com ara Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional de Catalunya. A partir d’aquell moment, àdhuc una mica abans, l’estat espanyol es va llevar el paparró de damunt i va engegar sense complexos tota la seva maquinària repressiva.
És a partir d’aquest moment que l’independentisme català adopta una actitud fins aleshores inèdita (sempre que prenguem com a referència l’esclafit que va suposar la retallada al nou estatut aprovat pel Parlament català i ratificat posteriorment per tot el poble de Catalunya). El resistencialisme s’instaura en l’esperit dels principals líders independentistes i una certa postura victimista sembla dominar ara el panorama del moviment d’alliberació nacional. Una postura, d’altra banda, que havia estat la dominant durant moltes dècades.
No és debades. Hi ha presos polítics. Hi ha persones a l’exili, que han fugit atemorides davant la manca de garanties per un judici just. La situació a la vella Europa, presumpte bressol de la democràcia occidental, hipòcrita niu dels drets humans i les llibertats, clama al cel. La suposada democràcia espanyola empresona persones sense judici previ, en unes decisions que palesen l’absència total de separació de poders, una de les lliçons que de sempre ens han ensenyat com a imprescindibles per grantir la salut de qualsevol democràcia.
Tot això, però, no hauria de ser excusa que servís per justificar la deriva en la qual sembla haver entrat el món independentista. El partit taronja de Rivera i Arrimadas ha llançat les hordes tabarneses a “descontaminar” els carrers del país dels tòxics llaços grocs. Es passegen, no se sap si en forma d’escarni o seriosament, abillats amb uns graciosos uniformes semblants als dels caçafantasmes i lleven pancartes, llaços i qualsevol altre símbol groc que decori les nostres places i carrers. De moment, però, sembla que les bústies romanen sanes i estàlvies.
Nombrosos independentistes han caigut en el parany i intenten impedir la retirada de llaços o organitzen protestes davant les accions tan sovint ridícules dels tabarnesos. No es tracta de negar la importància dels símbols. Són importants, els símbols, per fer visible l’estat de salut i el nirvi d’un país. Però alerta, les accions de Rivera i companyia estan encaminades a fer-nos canviar el relat. Volen fer-nos recordar constantment que tenim gent de la nostra tancada injustament a la presó. I encara més, volen fer-nos centrar en els llacets grocs perquè oblidem primer aquesta injustícia i després el motiu de tot plegat, que és l’ànsia majoritària dels catalans de desvincular-nos d’Espanya.
És per això que, per damunt de tot, el que ens cal és forjar una nova estratègia capaç de liderar l’agenda política i d’avançar-se als esdeveniments com antany ocorria. Per això és primordial que les entitats cíviques tornin a ser les qui vetlin per assegurar la unitat de l’independentisme i, si cal, proposin línies estratègiques d’actuació. No som groguistes, sinó independentistes. I ho som perquè Espanya ens ha mostrat repetidament que no ens hi volen i que, fins i tot en la seva cara més amble, és capaç d’enviar-nos 600 agents de la Guàrdia Civil per “custodiar” una manifestació multitudinària que ha estat sempre un exemple de civisme, entusiasme i alegria.
Cal no fer passes en fals. Cal mantenir el cap fred. Cal ser estrategues. I cal no perdre mai la imatge dialogant i pacífica que ha mantengut l’independentisme durant la darrera dècada. Això sembla més o menys senzill, si no ens deixam perdre en la ridícula espiral proposada pel partit taronja. D’altra banda, caldrà un dia qüestionar-se per què ara mateix qui lidera el nostre moviment és un president esbiaixat clarament a la dreta i que no aconsegueix aglutinar les sensibilitats de tot l’espectre ideològic independentista. De sempre he pregonat que han de ser representants sorgits directament de la societat civil els qui es posin al capdavant d’un moviment unitari i sòlid. Mentre els nostres líders surtin de les capelletes partidistes, poca cosa podrem avançar.
Es tracta, senzillament, de recuperar el relat independentista com a eix basculador de la nostra vida política i aconseguir que la guerra dels llaços sigui un complement més d’aquest univers, d’aquest camí que ens meni a la llibertat com a poble.
