El Halloween, mal companatge per al pa identitari

Al centre on faig feina tenim dos auxiliars de conversa en anglès, que acompanyen els professors d’aquesta assignatura en algunes hores. Ahir, que és fresc, va faltar la professora d’anglès i em va tocar a mi cobrir la seva absència i vaig acompanyar el nostre auxiliar americà a un grup de quart. Miraren uns vídeos explicatius sobre la festa de Halloween. Després dels vídeos, el jove americà va formular algunes preguntes als alumnes sobre la forma que tenien de viure aquesta celebració. Tots en parlaren amb gran naturalitat. Els al·lots han crescut i viscut amb aquesta festa com una de les fites importants en el seu calendari. Bromes feixugues, confits i caramels, llançament d’ous, fresses infantils, zombies, morts, sang, carn podrida, ulls davallats, i altres despropòsits sorgits dels nínxols més tenebrosos configuren l’univers simbòlic d’una festa que aquests al·lots de quinze anys podran contar als seus fills que ha estat així “tota la vida”.

El temps ens supera i a mesura que feim anys copsam la distància irremeiable que ens separa dels hàbits, costums i “tradicions” dels més joves. Avui els rosaris que regalen els padrins joves per Tots Sants, amb panellets i fruites confitades i bombons de xocolata, i una gran patena de sucre són una relíquia carrinclona si els comparam amb el Halloween i els seus fantasmes, una festa que, a més, els joves senten com a pròpia i diferenciadora, perquè els distancia, justament, de les tradicions avorrides dels “vells” (ho pos entre cometes perquè en aquest cas els vells ja som nosaltres, que no ho som tant).

La generació dels qui ara tenim més de quaranta anys hem viscut i protagonitzat la revifalla de les festes populars. Amarats de sentiment identitari, cercàvem un ferro ardent on agafar-nos per salvar la diferència. I el trobàrem: Sant Joan a Ciutadella, el Pi de Pollença i la Patrona i els moros i cristians, el Firó de Sóller, Sant Antoni a la Pobla, a Artà i a Manacor, o la Patum de Berga. Necessitàvem una baula tradicional que es deixàs decorar amb la nostra ànsia juvenil de créixer divertint-nos: la identitat (en forma de tradició actualitzada), la diversió fàcil (l’alcohol) i les relacions personals (el sexe) modelaven un tricicle veloç llançat a la capavallada vertiginosa de la massificació. De vegades, ara que assolim amb tanta facilitat el fet massiu i eufòric, el sentiment de col·lectivitat esdevé irracional, massa vinculat a l’emoció nua, i hom arriba a enyorar l’individu solitari, crític, amb capacitat de raonament propi, independent i capaç de decidir per si mateix... I serà en l’equilibri entre individu i col·lectiu que trobarem la virtut.

Cercàvem una festa pròpia que ens despertàs el sentiment de col·lectivitat. I ara que la tenim qüestionam que els joves que hi participen “només hi van a engatar-se” i sense comprendre l’essència ni la transcendència del fet en què participen. Un qüestionament, d’altra banda, del tot qüestionable. Qui, a un Sant Antoni, no ha begut? Qui, a un Pi de Pollença, no s’ha enamorat? Qui, entre dos cotxes a un carreró de Ciutadella, no ha cercat amb les mans els peixos fugissers del desig? On rau la transcendència de tot plegat? En la consciència de la festa? O en el fet simple i diàfan de viure-la? He defensat, sovint amb controvèrsia i víctima de la incomprensió, que les festes d’arrel tradicional que vivim avui són reinvencions modernes, adaptacions fictícies de celebracions que ens encadenen il·lusòriament a una antigor esvaïda que no representam ni ja tan sols comprenem.

Tot això darrer ho tenc per ver, però no pot ser, en cap cas, un argument per justificar una festa postissa, desarrelada i uniformadora com la de Halloween. Els zombies i les fresses per a Tots Sants s’han originat a les escoles, segurament potenciats pels mestres i professors d’anglès. Tots els qui som més o menys “joves” havíem sentit a parlar a les sèries americanes d’aquesta festa, i no per això ens hem desfressat de gogós de Michael Jackson. Avui són ja un fet generalitzat i què voleu que us digui: em costa trobar la baula tradicional, la que uneixi els néts amb els padrins, la que els faci reconèixer a tots com a part integrant d’un mateix tot identitari, tranmissor de valors, regulador de comportaments. Ni jo mateix comprendria exactament què hauria de fer si em tocassin a la porta un esplet de fresses amb màscares fantasmagòriques d’Eurocarnavales i em cridassin tots alhora “truco o trato”. És clar que tot neix i tot mor, i els infants i els joves s’han de divertir i és bo que ho facin també socialitzant-se, però ja tenim moltes ocasions per fer-ho i una identitat massa afeblida i amenaçada com per haver d’anar a cercar veroles amb festes americanes sense cap ansa per agafar-s’hi que no sigui la del consum i la uniformització.