OPINIÓ
Opinió 22/09/2017

Hola, dictadura

i
Antoni Riera Vives
4 min
Hola, dictadura

“Sense armes, podem parlar de tot. Fins i tot d’independència. Però deixau les armes”. Aquest era el discurs d’Espanya davant el conflicte basc. I no els llevaré part de raó: fa mal parlar, amb una pistola damunt la taula.

No seré exhaustiu, perquè no cabria en aquest article. L’estat espanyol, en una deriva que ens ha escarrufat a tots, ha violat aquesta setmana un enfilall de drets fonamentals que avui encara continua debanant. D’ençà de l’aprovació de la Llei del referèndum i de la de transitorietat, Mariano Rajoy i el seu govern han encetat amb diligència sinistra una espiral d’abusos sense precedents a l’estat des dels anys de la mal anomenada ‘transició’. Coaccions a mitjans de comunicació, amb la prohibició de publicació de publicitat referent a la campanya de l’1-O, entrada a la seu del setmanari 'El Vallenc' i interrogatori del seu director, confiscació de cartells –centenars de milers– destinats a promoure el vot en el referèndum, tancament de webs, segrest de publicacions, intervenció a Correus i a empreses de missatgeria amb la violació de la intimitat del correu postal, querelles a set-cents batles, detenció dels primers càrrecs públics acusats –atenció– de desobediència, malversació de fons o sedició, intervenció dels comptes de la Generalitat, prohibició d’actes en suport del referèndum, setge a seus de partits polítics... I m’atur.

Cap delicte de sang. Cap delicte de violència. Cap delicte d’apropiació indeguda. Les causes obertes, ara ja sí, de forma gens dissimulada per part de la justícia espanyola –o directament per part del Govern espanyol, adéu, separació de poders– responen de forma exclusiva a la repressió relacionada amb la convocatòria del referèndum. Parlam, amics lectors, d’idees, de paraules, de somnis, d’ideals, de valors. Parlam d’un poble que vol ser. I d’un estat que no li ho permet. No ens estimen. Podrien tenir-ne prou, així. Però no: ens odien. La nostra existència com a poble els molesta, els encén, els revolta, no la toleren, els repugna. Hauria estat senzill promoure alguna mena d’entesa, ara fa cinc, sis, set anys. Hauria estat senzill oferir un pacte fiscal, una autonomia sòlida, un reconeixement de la identitat –no sols lingüística i cultural, sinó també, i sobretot, política– i abeurar-se de l’espriuana Sepharad. Però no. Ens odien. No ens volen subjugats, sinó inexistents.

No hi ha pistoles damunt la taula. Només paraules. Només idees. Només somnis. Només anhels. No hi ha pistoles, damunt la taula, perquè els qui en tenen les duen a la cartutxera, carregades, i no s’hi volen asseure, a escoltar la veu d’un poble que clama llibertat i democràcia.

La resposta ha estat modèlica i massiva. Les manotes brutes damunt les nostres institucions, i tothom al carrer. Gran Via amb Rambla de Catalunya, Vic, Reus, Girona, Lleida, Sabadell, Palma, València, Manacor, Artà, Felanitx, Llubí, Pollença, i també l’Espanya guapa, la que sap que la veu ha de ser del poble. Tothom va sortir al carrer.

Tanmateix, això no ha acabat. Es prepara una causa gegantina per sedició –DIEC: “Alçament contra l’autoritat establerta”– contra Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, cares visibles de l’ANC i Òmnium Cultural. No sé si es podrà votar, l’1 d’octubre. Desitj que sí. Però el creuer d’en Piolín espera amarrat a port. Centenars de guàrdies civils i policies nacionals, amb les seves unitats d’acció, estan preparats per actuar. Dia 1 d’octubre tot Catalunya serà al carrer, a cada carrer, a cada vila, a cada poble, davant cada col·legi electoral, a punt per cometre el delicte, a punt per esdevenir, de cop, tres milions de clandestins, d’il·legals, de proscrits.

Hi ha legitimitat, en aquest escenari, per a una DUI. Vista la deriva presa pel Govern espanyol, no sobtaria la detenció del president Puigdemont, ni el tancament de TV3 i Catalunya Ràdio. Un escàndol dins la vella Europa. Un despropòsit dins la corporativista Europa, presumpte bressol de la democràcia.

D’aquí, passaríem, si no hi som ja, a un estat indissimuladament erdogànic, amb l’acumulació a les presons de presos polítics, amb multes milionàries, amb la il·legalització d’associacions i partits purament per ser independentistes. Hola, dictadura. Sí, estam preparats per ser clandestins.

Acab amb dos fets que m’impressionen fortament aquests dies. El primer: Rajoy governa en minoria. El demòcrata i simpàtic PSOE –altrament dit GAL– s’omple la boca de bones paraules, però deixa fer. “Reprimiu un poquet”, deuen dir, “però sense fer mal”. Ja està bé! Democràcia és democràcia. Votar és votar. Aquí, i a la Xina Popular.

El segon: l’estat ha intervingut, també, els comptes de la Institució de les Lletres Catalanes. Podria dir que també tiren a la paraula. Però és que només tiren a la paraula, a la idea. Saben el poder que té la paraula. El que no saben és que no hi ha gàbies per tancar paraules. Faran interrogatoris, regiraran les cases i voldran cremar la rosa, “però com una consigna, circula secretament, de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper”. Ho va dir també Estellés: “Res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu”. Lliure o clandestina, Catalunya serà perquè té voluntat de ser.

stats